Dos monestirs, dues serralades i una mateixa fragilitat

Aquesta setmana, dos monestirs situats a les serralades germanes de Collserola i de Marina han coincidit en el meu timeline d’X.

Gairebé al mateix temps, el monestir badaloní també ha estat notícia. L’Ajuntament de Badalona ha anunciat l’inici dels tràmits per expropiar-lo, incorporar-lo al patrimoni públic i convertir-lo en un museu temàtic dedicat al descobriment d’Amèrica.

Dues notícies diferents, però connectades per una història comuna molt més estreta del que podríem pensar. Perquè Sant Jeroni de la Vall d’Hebron i Sant Jeroni de la Murtra no només compartien el nom i la pertinença a un mateix orde. Els seus orígens estan relacionats, les dues comunitats van mantenir contactes durant segles i fins i tot es va intentar reunir-les en un únic monestir.

El de la Vall d’Hebron era el més antic. Va ser fundat l’any 1393 per la reina Violant de Bar als vessants de Collserola, prop de Sant Genís dels Agudells. Els primers religiosos procedien de Sant Jeroni de Cotalba, al País Valencià, i formaren la primera comunitat jerònima establerta a Catalunya.

Vint anys després, el mercader barceloní Bertran Nicolau va impulsar un segon monestir de l’orde: Sant Jeroni de Montolivet, situat inicialment a Sant Pere de Ribes. La comunitat de la Vall d’Hebron va participar activament en la seva creació. El seu prior va intervenir en l’adquisició dels béns fundacionals, va inspeccionar l’emplaçament i en va prendre possessió. Alguns dels primers monjos de Montolivet també havien passat per la Vall d’Hebron.

Aquell primer emplaçament no reunia les condicions adequades i, l’any 1416, la comunitat es va traslladar a l’antiga casa de la Murtra, a Badalona. Per tant, Sant Jeroni de la Murtra no va néixer com un projecte completament desvinculat del monestir de Collserola, sinó com la continuació d’una fundació en la qual la Vall d’Hebron havia tingut un paper important.

Eren dos monestirs independents, però es trobaven a només una quinzena de quilòmetres de distància. Tots dos miraven cap a Barcelona a l’hora de trobar nous religiosos, rendes i protectors. Per a dues comunitats contemplatives del mateix orde, aquella proximitat era força excepcional.

Potser per això, l’any 1431, els dos monestirs van demanar conjuntament al papa autorització per traslladar-se a Bellesguard i formar una sola comunitat. El projecte va obtenir el permís necessari, però no es va arribar a fer realitat. La documentació conservada no permet saber-ne el motiu amb certesa.

Uns anys després, entre 1438 i 1439, la reina Maria de Castella va intentar impulsar una altra unió, aquesta vegada incorporant la Murtra a la Vall d’Hebron. Els monjos badalonins s’hi oposaren, amb el suport dels consellers de Barcelona, i el projecte tampoc va prosperar.

Sant Jeroni de la Vall d’Hebron ja havia patit un incendi durant la Guerra del Francès. Després de l’abandonament, les seves restes es van anar degradant i espoliant. La construcció de la carretera de la Rabassada va travessar les antigues dependències monàstiques i va accelerar-ne la desaparició. Amb els anys, les noves transformacions de l’entorn, la construcció d’una gasolinera i l’acumulació de runa i deixalles van acabar ocultant bona part del jaciment.

Avui costa imaginar que sota aquell indret gairebé invisible hi havia hagut un dels monestirs més importants de la Barcelona medieval. La seva memòria s’ha mantingut, en bona part, gràcies a la feina de l’Amical del Monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, que des de fa anys estudia la seva història i reclama la recuperació i dignificació de les restes.

Sant Jeroni de la Murtra ha tingut més sort. Malgrat l’incendi i els desperfectes patits el 1835, encara conserva bona part del conjunt monumental: el claustre gòtic, la torre de defensa, el refectori i altres dependències. També hi treballen una associació d’amics, diverses fundacions i persones voluntàries que han contribuït a mantenir l’espai viu.

Que el monestir continuï dempeus, però, no significa que el seu futur estigui assegurat. El govern de Badalona acaba d’iniciar els tràmits per expropiar-lo, rehabilitar-lo i obrir-lo a la ciutadania com a equipament cultural. L’anunci pot representar una oportunitat per garantir-ne la conservació, tot i que encara és aviat per saber si el procés arribarà fins al final i com es concretarà el projecte.

Potser aquí trobem la principal diferència entre els dos Sant Jeroni. A Collserola, la lluita consisteix a recuperar unes restes gairebé esborrades del paisatge i evitar que la memòria del monestir desaparegui definitivament. A la Serralada de Marina, encara som a temps de protegir un conjunt que continua dempeus abans que el pas dels anys en faci molt més difícil la recuperació.

Collserola i la Serralada de Marina tenen més coses en comú del que sembla. Comparteixen paisatge, camins, masies i una història que no entén de fronteres administratives. També comparteixen un patrimoni fràgil, mantingut sovint gràcies a la perseverança d’associacions, investigadors i persones voluntàries.

La història dels dos Sant Jeroni ho mostra amb una força especial. Van néixer estretament relacionats, van estar a punt de convertir-se en un sol monestir i, sis segles després, continuen compartint una mateixa necessitat: que sapiguem actuar abans que allò que encara tenim acabi convertit només en un record.