I ara què?

No soc escriptor, ni historiador, ni investigador de professió. Soc, això sí, un cul inquiet, un xic curiós i un aficionat a descobrir com la història i els fets del passat han marcat la manera de ser i de funcionar de la societat en què vivim. Soc també un enamorat de Collserola i del seu patrimoni. I, sobretot, soc un mestre que fa trenta anys que intenta educar, amb més o menys encerts, els infants del nostre país.

Tot aquest còctel, ben barrejat, m’ha portat durant els darrers anys a investigar, llegir, buscar documents, remenar arxius i entrevistar persones al voltant d’una història que em va fascinar des del primer moment: l’existència d’una Ciudad de los Muchachos al bell mig de Collserola.

S’hi reunien tots els ingredients perquè em captivés: Collserola, d’una banda; l’educació i la infància, de l’altra, i, com a rerefons, la història contemporània del nostre país.

El procés no ha estat ni ràpid ni lineal. Va començar amb una curiositat gairebé personal, amb preguntes que no sempre tenien una resposta clara. A poc a poc, una notícia em conduïa a una altra, un document obria una nova línia de recerca i cada testimoni aportava records, matisos i, de vegades, també contradiccions.

He passat hores en arxius i he consultat llibres, diaris, fotografies, expedients i tota mena de documents. També he escoltat persones que van viure aquella història i que m’han permès acostar-m’hi des d’una perspectiva que els papers, per si sols, difícilment podien oferir.

Amb tot aquest material, calia ordenar la informació, contrastar-la i provar de reconstruir un relat coherent, sense idealitzar el passat ni jutjar-lo únicament amb els ulls del present. Durant molt de temps, però, tot plegat no va ser més que una acumulació de carpetes, anotacions, fotocòpies, converses gravades i capítols a mig fer.

Escriure el llibre ha significat convertir aquest conjunt dispers en una història entenedora: decidir per on començar, establir una estructura, descartar informació, revisar dades i reescriure moltes pàgines. Hi ha hagut moments en què semblava que el projecte avançava i d’altres en què una nova descoberta obligava a replantejar una part del relat. Potser aquesta ha estat una de les decisions més difícils: saber quan calia continuar buscant i quan havia arribat l’hora d’aturar-se i començar a explicar.

Aquest mes de juliol ha estat especialment intens. Amb el ventilador al costat, he dedicat moltes hores a completar els capítols pendents, revisar el conjunt, eliminar repeticions i donar continuïtat al relat. Encara hi haurà correccions, notes per completar i aspectes que caldrà polir, però l’esborrany ja està acabat.

Per primera vegada, tot aquell material acumulat durant anys ha pres forma de llibre. Fins i tot l’he imprès i enquadernat. Ara el tinc damunt la taula, amb un títol a la portada i centenars de pàgines a dins. I és precisament ara, quan sembla que la feina més difícil ja està feta, que apareix la pregunta més incerta de totes: i ara, què?

Només el temps, la perspicàcia, la constància o, qui sap, potser també una mica de sort diran si aquest somni acaba fent-se realitat. Mentrestant, queda tot el camí recorregut. És la idea que travessa la «Ítaca» de Konstantinos Kavafis, que Lluís Llach va adaptar i musicar: el veritable tresor es troba també en tot allò que aprenem i descobrim mentre avancem.

Però valorar el camí no significa resignar-se a no arribar a la meta. Encara caldrà continuar treballant, persistint i buscant la manera que aquesta història pugui arribar algun dia als lectors.