El llibre oblidat dels turons

En algun racó de la Biblioteca de les Històries No Recordades hi ha un llibre cobert de pols. Si algun dia l’atzar us porta fins allà i us perdeu entre els seus incomptables passadissos, potser tindreu la fortuna de trobar-lo.

La màgia d’aquest llibre és que mai no s’acaba. Any rere any, els savis dels turons hi incorporen nous relats i en reescriuen d’altres, perquè la història de Collserola no deixa mai de canviar.

En aquest llibre es recull la memòria dels turons. S’hi explica que els boscos competeixen per demostrar quin és el més frondós i que els cims rivalitzen per veure quin ofereix les millors vistes. El Tibidabo, presumit com pocs, es vanta de ser el més alt de la serra i encara reivindica el seu antic nom, Puig de l’Àliga, com l’únic que considera veritablement seu.

Altres capítols evoquen un paisatge molt diferent de l’actual. Recorden les vinyes que cobrien bona part de les muntanyes abans que la fil·loxera les arrasés, l’avanç del bosc sobre els conreus abandonats i l’arribada de cases i carrers a les faldes dels turons. Alguns van acabar envoltats per la ciutat; d’altres encara presumeixen d’haver resistit.

També expliquen com es va anar dibuixant el perfil barceloní de Collserola. El castell de Torre Baró, el temple del Tibidabo i, més recentment, la Torre de Collserola es van convertir en siluetes fàcils de reconèixer des de molts indrets de la ciutat.

Un dels relats més curiosos parla de l’aparició d’unes enormes torres metàl·liques. Els turons van descobrir que aquelles estructures, unides per fils interminables, transportaven l’electricitat que cada nit permetia a la llum guanyar la partida a la foscor i omplir Barcelona de milers de petits punts lluminosos. Amb el temps, però, també van aprendre a observar-les amb inquietud: una avaria o una guspira podia posar en perill la vegetació que creixia al seu voltant.

Els turons saben que el foc pot despertar de moltes maneres i que no sempre és possible descobrir-ne l’origen. La convivència amb una gran ciutat els exposa a riscos constants. La majoria de les persones que recorren els seus camins els estimen, els cuiden i procuren no deixar-hi rastre. D’altres, per inconsciència o deixadesa, abandonen a les seves faldes allò que ja no volen.

Als turons, presumits com són, els dol veure alguns dels seus racons convertits en petits abocadors. Però no els preocupa només l’aspecte. Entre les deixalles hi pot haver materials capaços d’alimentar les flames i agreujar un incendi.

Perquè, entre totes les històries que guarda aquell llibre, n’hi ha una que preferirien no haver de reviure mai més: la seva lluita contra el foc.

Quan les flames apareixen, els turons ja no competeixen ni presumeixen. Només contemplen com el gris i la cendra ocupen el lloc d’allò que abans era verd i ple de vida. És una història antiga que mai no queda del tot enterrada. De tant en tant, torna a fer-se realitat.

Ahir, 25 d’agost, els savis dels turons van haver d’afegir-hi una de les pàgines més tristes.

Poc després de les tres de la tarda, el foc va començar a avançar per damunt de la carretera Alta de les Roquetes, a prop de Canyelles. Les flames es van estendre per l’entorn de la carena formada pels turons de Roquetes, Blau i d’en Segarra, ben a tocar de Torre Baró. Una gran columna de fum, visible des de Barcelona i bona part del Vallès, va enfosquir el perfil de la serra.

Durant unes hores, el verd va desaparèixer rere el fum. L’incendi va obligar a desallotjar preventivament alguns habitatges de Torre Baró i a confinar els veïns de Torre Baró i Ciutat Meridiana. Més de dos-cents efectius van treballar per aturar les flames. El darrer balanç eleva a cinquanta-quatre les hectàrees cremades.

Aquest capítol encara no està tancat. El fum no s’ha esvaït del tot i encara és massa aviat per conèixer l’abast de les ferides. Aquesta vegada, però, jo no contemplava la història només com un lector.

Fa pocs dies, en un reel d’Instagram, deia que qui deixa de trepitjar la terra corre el perill de deixar d’estimar-la. Ho deia pensant en els més de sis mesos que fa que no passejo ni gaudeixo de Collserola com abans.

Però ahir a la tarda, mentre mirava des de lluny com el foc s’estenia pels turons, vaig descobrir que m’equivocava. Les imatges i els vídeos no paraven d’arribar al telèfon. Els obria amb angoixa, intentant reconèixer entre el fum algun camí, alguna carena, algun indret estimat.

Ahir no era jo qui trepitjava aquella terra. Era el foc. I, mentre el veia avançar, vaig comprendre que Collserola continuava dins meu.