Can Ribas, el pont cap a una casa que no es va acabar
Un dels indrets que personalment em tenen enamorat de Collserola és tot el que amaga la vall de Gausac i els fondals de la Rabassada. Hi ha històries per descobrir i un paisatge que no em canso de recórrer. Ara que fa mesos que no el trepitjo, sento que em falta alguna cosa. Trobo a faltar aquells camins, la frescor de les fondalades i les aturades que s’allarguen perquè sempre hi ha algun detall que em crida l’atenció.
Un d’aquests llocs és Can Ribas. Segurament molts hi heu passat anant cap a Sant Medir o tornant-ne. Potser heu travessat el viaducte, heu baixat fins a la font o us heu acostat a les restes de la casa. Però qui era aquell Ribas? I per què va fer construir un pont tan considerable per arribar a un edifici que va quedar inacabat?
Per trobar-ne l’origen hem de sortir un moment de Collserola i anar fins a Rubí.
Els Ribas i Regordosa eren una família d’industrials tèxtils vinculada a la fabricació de velluts. Els tres germans, Frederic, Rossend i Lluís, continuaren el negoci del seu pare, Pau Ribas, relacionat amb la fàbrica que després seria coneguda com el Vapor Nou.
El cognom també quedaria lligat a les Escoles Ribas de Rubí i a l’Orfenat Ribas de la Vall d’Hebron. Frederic havia expressat la voluntat de promoure una escola, un propòsit que Lluís recollí en les seves disposicions testamentàries. Després de la seva mort, els hereus de confiança —Jaume Carner, Eduard Amat i Josep Ventolrà— impulsaren les dues institucions amb el llegat familiar.
El nostre protagonista és precisament Lluís Ribas i Regordosa, que a començaments del segle XX va impulsar una residència en aquest racó de la Rabassada.
La primera peça d’aquella finca la trobem al peu de la carretera. És la masoveria de Can Ribas, de la qual ja vaig parlar en aquest article. L’any 1908, Ribas va demanar permís per construir una tanca i una casa per al guarda, amb projecte de l’arquitecte Emili Sala i Cortés.
Val la pena mirar-ne les reixes, els ornaments i el coronament de la façana. Sovint passem de llarg d’aquest edifici perquè tenim el cap posat en el viaducte, però la masoveria també ajuda a entendre el conjunt: abans d’arribar a la residència, hi havia una entrada, una tanca i una casa destinada a qui havia de tenir cura de la propietat.
Més endins, el terreny plantejava un obstacle. Per arribar a la futura casa calia salvar una fondalada. I s’hi va construir el viaducte.
Datat probablement entre 1908 i 1909, té uns 85 metres de llargada, arriba als 19 metres d’alçada i disposa de setze ulls. Costa apreciar-ne les dimensions quan el travesses per sobre. Des de baix, en canvi, les arcades mostren l’abast d’aquella obra de pedra i maó, que recorda els ponts ferroviaris del segle XIX.
Tot això per accedir a una casa que encara s’havia d’acabar.
Avui, entre la vegetació, en podem reconèixer els basaments dels murs, els sòcols de granit i les bases de les columnes d’una portalada lateral. Són detalls que fan venir ganes de saber-ne més. Com hauria estat la façana? Quantes finestres s’haurien obert sobre aquell paisatge?
No he localitzat els plànols de la residència i, per tant, no us la puc descriure. Algunes versions parlen d’un hotel; la guia publicada per la Diputació de Barcelona el 2006 l’identifica com la casa que Lluís Ribas volia construir per viure-hi. Mentre no aparegui el projecte original, prefereixo no convertir cap suposició en una certesa.
La mateixa guia atribueix l’abandonament a la mort de Ribas el 1911. El projecte no es va reprendre. El viaducte i la font ja estaven fets, però la casa quedaria inacabada.
I aquí val la pena baixar fins a la font.
«Font d’en Ribas», 1909. El nom i la data encara es poden llegir entre la ceràmica. Els bancs en semicercle, els respatllers ondulats i els motius florals, amb blancs, verds, blaus i rosats, apareixen enmig de l’obaga. L’aigua prové d’una mina situada al darrere.
La font es va restaurar el 1995. Quan hi seus, costa no pensar en la persona que va encarregar aquell racó i en tot el que esperava construir una mica més amunt.
Ara que fa mesos que no hi puc anar, m’hi acosto d’una altra manera.
Tanco els ulls i m’imagino que soc el senyor Lluís Ribas. És una tarda fresca de finals d’octubre de 1910. Estic assegut a la font que porta el meu nom. La ceràmica encara és nova i les primeres fulles de tardor s’acumulen davant dels bancs.
De lluny m’arriba el soroll de les obres de la Rabassada. Preparen un casino i unes atraccions que portaran gent fins a aquest racó de muntanya. Em pregunto si tot aquell moviment acabarà alterant la tranquil·litat que he vingut a buscar aquí.
Cada cop que travesso el viaducte, intento veure la casa acabada. Els murs tot just comencen a dibuixar-ne les estances, però jo ja m’imagino entrant per la portalada, obrint les finestres i passant-hi la primera nit. Encara queda molta feina.
Deixo el senyor Ribas amb els pensaments que li he imaginat i continuo el meu viatge. Baixo cap a Sant Medir, passant per Can Puig, i penso en aquell projecte de llibre que podria haver estat. L’enyoro, també. Qui sap si algun dia el reprendré.
M’aturo a la font del Camp del Miracle per beure un glop d’aigua i acabo el recorregut assegut a taula a Can Jané, davant d’un bon dinar.
Obro els ulls. Encara soc a casa, però durant una estona he tornat als camins que tant enyoro.
