Les vinyes abans del foc
Mentre escric aquestes línies davant del ventilador, amb les finestres obertes de bat a bat, intento suportar una calor que sembla no donar treva. Tanco els ulls i em venen al cap les imatges dels incendis de les Gavarres, Santmenat, Gavà…
I, permeteu-me la confessió, acabo pregant a un Déu que fa anys que va quedar fora de la meva cobertura perquè deixem de normalitzar aquest malson d’estiu.
I sí, també permeteu-me ser una mica egoista. Desitjo, amb totes les meves forces, que el foc no arribi ni a Collserola ni a la Serralada de Marina.
En dies com aquests sempre acabo pensant en Ca n´Ortigosa, un petit racó de la veïna Serralada de Marina.
Si deixeu enrere l’ermita de Sant Pere de Reixac i us endinseu a la Vall-llosera, ben aviat la trobareu, una finca centenària on viuen la Lourdes Ortigosa i l’Antonio Álvarez.
Em van obrir les portes de casa seva i, sobretot, em van obrir les portes de la seva manera d’entendre aquest territori. Amb la il·lusió de qui dona a conèixer allò que estima, em van ensenyar les seves vinyes, el microceller i un projecte que va molt més enllà de les ampolles que en surten. La vinya és, sobretot, una manera de cuidar la terra que estimen i de mantenir viu un paisatge que, durant segles, va combinar boscos, conreus i feixes.
Unes setmanes més tard vaig tornar pels voltants. Sense cap altre objectiu que caminar. Vaig pujar fins al turó d’en Moià i, mentre la gossa descansava a l’ombra, la mirada se’m va tornar a escapar cap a les vinyes de Ca n’Ortigosa
Va ser en aquell moment quan vaig entendre que aquells ceps representaven molt més del que havia imaginat el primer dia. No eren només una vinya. També eren una manera d’evitar que el bosc ho acabés ocupant tot. Una manera de mantenir viu un paisatge que, durant segles, havia combinat boscos, conreus i espais oberts.
Sovint parlem dels grans dispositius d’emergència, dels hidroavions o dels bombers, i és evident que són imprescindibles. Però la protecció de les nostres serralades comença molt abans que aparegui la primera flama. També passa per mantenir viu el territori, recuperar conreus i evitar que el bosc ocupi, sense interrupció, espais que durant generacions havien estat treballats.
Temps després vaig descobrir que aquest model té fins i tot un nom: paisatge en mosaic. Però, molt abans de saber com l’anomenaven els tècnics, ja l’havia entès passejant entre les seves vinyes.
Potser per això, quan torno a mirar aquelles vinyes, ja no hi veig només ceps. Hi veig el compromís de dues persones amb el lloc on viuen. Una manera d’entendre que estimar la terra també vol dir assumir la responsabilitat de conservar-la.
Quan el fum arriba als despatxos ja és massa tard. La prevenció no comença quan s’enlaira un helicòpter o quan els bombers reben l’avís d’un incendi. Comença molt abans.
Per això crec que les administracions haurien d’apostar amb més decisió per iniciatives com aquesta. No només perquè mantenen viva una activitat agrícola que forma part de la nostra història, sinó perquè ajuden a conservar un paisatge més viu, més divers i que, probablement, també és un dels nostres millors aliats davant dels grans incendis.
Potser aquest estiu continuaré mirant el cel amb la mateixa inquietud. Però ara, quan aixequi la mirada, també recordaré aquelles vinyes de Ca n’Ortigosa. Perquè, mentre molts esperem que no arribi la primera flama, encara hi ha persones que treballen cada dia perquè el foc tingui una mica menys de camí per avançar.
PD: Si voleu saber més d’aquest projecte:
Ca n’Ortigosa: el projecte vitivinícola a Vall-llosera
Vinyes reivindicatives | Sandra Pérez | Montcada i Reixac | Societat | El Punt Avui
