Hem après realment a mirar Collserola?
L’any 1992 va ser un any que va canviar Catalunya en molts aspectes. Mentre Barcelona es preparava per mostrar-se al món amb els Jocs Olímpics, la Generalitat aprovava el PEIN, el Pla d’Espais d’Interès Natural. Probablement una cosa no tenia res a veure amb l’altra, però la coincidència de dates convida a una reflexió.
Durant bona part del segle XX, Barcelona havia viscut d’esquenes al mar. El litoral estava ocupat per fàbriques, vies de tren i espais degradats que allunyaven la ciutat de la seva façana marítima. Els Jocs Olímpics van canviar aquesta realitat. La ciutat va recuperar les platges, es va obrir al Mediterrani i va iniciar una transformació que encara avui defineix la seva imatge.
Però hi havia una altra frontera que continuava passant força desapercebuda: Collserola.
Mentre la ciutat creixia, la serra quedava cada vegada més arraconada a la perifèria de l’imaginari col·lectiu. Els barris s’estenien fins als seus peus, es construïen noves infraestructures i la relació entre la ciutat i la muntanya es feia cada vegada més distant. La Ronda de Dalt, inaugurada precisament en aquell període, va reforçar aquesta sensació de frontera entre el món urbà i l’espai natural.
Potser per això resulta tan significatiu que aquell mateix any 1992 Collserola entrés a formar part del PEIN. Sense grans titulars ni celebracions multitudinàries, el país reconeixia oficialment el valor d’un espai natural que havia resistit dècades de pressió urbanística al cor de l’àrea metropolitana.
Tot i això, el camí encara era llarg. La protecció havia arribat, però el reconeixement definitiu encara trigaria. No seria fins al 2010 que Collserola seria declarada Parc Natural, una fita que consolidava jurídicament allò que moltes persones feia anys que defensaven: la necessitat de preservar aquest espai únic envoltat per algunes de les ciutats més poblades de Catalunya.
Han passat setze anys des d’aquella declaració i avui em continua rondant una pregunta pel cap.
Hem après realment a mirar Collserola?
I no em refereixo només a Barcelona. Collserola és també Sant Cugat del Vallès, Cerdanyola del Vallès, Montcada i Reixac, Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat, El Papiol, Sant Just Desvern i Esplugues de Llobregat. Nou municipis comparteixen aquest espai i, en certa manera, també comparteixen la responsabilitat de conservar-lo i estimar-lo.
És veritat que cada vegada hi ha més gent que hi camina, que hi corre, que hi va en bicicleta o que hi busca un refugi de la pressió urbana. Però sovint tinc la sensació que encara la veiem més com un escenari que com un patrimoni. Com un lloc on anar, però no sempre com un lloc que també ens explica qui som.
Perquè Collserola no és només un parc natural. És una xarxa de camins antics, de masies, de patrimoni que es degrada, de fonts, de records i de paisatges que formen part de la història de tots els municipis que l’envolten. És natura, però també és memòria.
Potser la gran pregunta, més de trenta anys després de l’aprovació del PEIN i setze després de la declaració del Parc Natural, no és si Collserola està protegida. La pregunta és si nosaltres hem entès realment què representa.
Perquè protegir un territori és imprescindible. Però sentir-lo com a propi, conèixer-lo i transmetre’l a les generacions futures és, probablement, la millor manera de garantir-ne el futur.
