La Font Groga, un racó entre la història i la llegenda
Si hagués de fer una llista dels indrets més especials de Collserola, la Font Groga segurament hi sortiria. Potser no en el primer lloc, però sí entre aquells espais als quals sempre ve de gust tornar. Hi ha racons que tenen alguna cosa difícil d’explicar. No són necessàriament els més espectaculars ni els més coneguts, però acaben deixant empremta.
Curiosament, molta gent creu haver estat a la Font Groga quan en realitat només ha arribat fins a Vista Rica. L’aparcament és un punt de partida habitual per a excursions, passejades i sortides en bicicleta, i la font que hi ha al costat ha provocat més d’una confusió. Però la Font Groga de debò es troba una mica més avall, amagada entre els arbres.
Per arribar-hi cal abandonar la pista principal i seguir un corriol que s’endinsa en un bosc fresc i ombrívol. És un canvi gairebé immediat. El trànsit de caminants queda enrere i l’ambient es transforma. La llum es filtra entre les branques, la temperatura baixa uns graus i el soroll deixa pas a aquell silenci tan característic dels racons més humits de Collserola.
No és estrany. La font es troba a la capçalera del torrent de la Salamandra, dins d’un dels espais naturals més valuosos de tota la serra. Aquí la humitat ha modelat un paisatge diferent, amb una vegetació exuberant i una atmosfera que costa trobar en altres sectors del parc.
La construcció que veiem avui probablement correspon a les reformes que es van fer durant la segona meitat del segle XIX. És una font senzilla, sense grans artificis, perfectament integrada en l’entorn. Potser és precisament aquesta discreció el que li dona part del seu encant.
El nom de la Font Groga té una explicació ben concreta. Antigament, les seves aigües presentaven una tonalitat groguenca provocada per la presència de sals de ferro. Aquell color va cridar l’atenció de generacions de visitants i va acabar donant nom a la font.
Però les explicacions científiques no sempre han estat les úniques. I és aquí on aquest humil espai vol reivindicar una part del patrimoni que sovint queda en un segon pla: les històries que la gent s’explicava per entendre allò que veia.
Una antiga llegenda afirmava que el color de les aigües no tenia res a veure amb el ferro. Segons la tradició, sota la font s’amagava un tresor format per mil monedes d’or. Era el reflex d’aquelles peces el que tenyia l’aigua. El tresor, a més, estava protegit per unes nimfes que habitaven els boscos de la Font Groga i vetllaven perquè ningú no se l’endugués.
Fa uns anys, aquesta mateixa llegenda em va servir d’inspiració per escriure un petit relat. La història seguia les passes d’uns nazis que buscaven el tresor de la Font Groga i que acabaven arribant a les ruïnes del Casino de la Rabassada. Potser algun dia el recuperarem per aquestes pàgines, però avui toca deixar-lo reposar.
La llegenda conviu amb una altra història molt menys fantàstica, però igualment curiosa. A finals del segle XVIII, un metge anomenat Menós va advertir que les aigües de la font podien ser perjudicials. El color groguenc li generava desconfiança i considerava que no eren aptes per al consum.
Durant un temps, moltes persones van evitar beure’n. Amb els anys, però, es va demostrar que aquell color no era cap senyal de perill, sinó simplement la conseqüència dels minerals que contenia l’aigua. La percepció de la font va canviar completament. Allò que havia despertat recels va acabar convertint-se en un atractiu i la seva fama es va estendre entre excursionistes i visitants.
Però si sóc sincer, quan penso en la Font Groga no és la llegenda del tresor el primer que em ve al cap. Tampoc les discussions sobre les propietats de les seves aigües.
Hi ha espais que recordem per alguna vivència que hi hem compartit. Indrets que ens transporten a moments concrets de la nostra vida i que actuen com una mena de porta oberta al passat. La Font Groga és un d’aquests llocs per a mi.
Cada vegada que hi torno o hi penso recordo les primeres excursions que vaig fer per Collserola amb els meus fills. Caminades sense cap objectiu especial, més enllà d’intentar (sense gaire èxit) que s’enamoressin del paisatge. Aleshores tot semblava més gran i qualsevol detall era motiu d’aventura. Els anys han passat, els nens han crescut i moltes coses han canviat, però aquest petit racó de Collserola continua tenint la capacitat de retornar-me, ni que sigui per uns instants, a aquells dies.
Potser és aquesta la veritable màgia de la Font Groga. No la del tresor amagat ni la de les nimfes que el custodien. La de convertir-se en un lloc que cadascú acaba fent seu. Un espai on la natura, la història, les llegendes i els records personals es barregen fins al punt que resulta impossible separar-los.
