Sant Llàtzer: patrimoni sense ús als peus de Collserola
Als peus de Collserola, i ben visible des de la Ronda de Dalt, hi ha una construcció que encara avui crida l’atenció. No és una ruïna qualsevol. És l’exemple clar de què passa quan un edifici deixa de tenir utilitat: queda abandonat, a l’espera d’un futur que potser no arribarà mai.
L’antic hospital de Sant Llàtzer, avui en desús, té una història relativament curta però significativa. Per entendre-la, cal mirar uns metres més enllà, cap a una masia que forma part del mateix conjunt: Can Masdeu.
A partir de mitjans del segle XIX, a causa d’un elevat endeutament acumulat sobre la finca, la propietat va quedar hipotecada i va acabar subhastada a finals de segle. En aquest context, el 1901, l’Hospital de la Santa Creu va adquirir la masia amb la voluntat de traslladar infraestructures sanitàries fora del nucli urbà, seguint criteris higienistes i buscant entorns amb més espai i millors condicions climàtiques.
A inicis del segle XX s’hi va instal·lar la leproseria. En un primer moment, els malalts de lepra es van allotjar a la masia de Can Masdeu, que va assumir aquesta funció. El 1904 ja hi havia pacients vivint-hi.
Amb el temps, es va fer evident que aquell espai no reunia les condicions adequades. L’any 1931 es va impulsar la construcció d’un nou edifici hospitalari, pensat per millorar l’atenció. Les obres es van iniciar, però l’esclat de la Guerra Civil, el 1936, les va interrompre.
Després de la guerra, el centre va anar canviant de funció. Els casos de lepra disminuïen i, progressivament, part de les instal·lacions es van destinar a malalts de tuberculosi. Els pocs malalts de lepra que hi quedaven continuaven sent atesos, però la funció original de la leproseria s’anava diluint.
L’any 1960 es va decidir tancar el centre per insalubritat i els malalts van ser traslladats. Tot i això, l’hospital encara va mantenir durant uns anys un ús vinculat a la tuberculosi infantil, fins que el 1975 es va posar punt final a l’activitat sanitària.
Les dues edificacions tenen avui usos ben diferents, tot i que continuen vinculades a la Fundació Privada de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. D’una banda, Can Masdeu és un espai ocupat des de principis dels anys 2000 que ha esdevingut un projecte comunitari, amb horts i activitats vinculades a la vida col·lectiva. De l’altra, l’antic hospital roman tancat i sense ús, protegit amb sistemes de seguretat i vigilància, però sense cap funció definida.
I aquí és on apareix la pregunta inevitable: de què serveix avui aquest edifici tancat?
Tenir una propietat durant més de cinquanta anys sense una funció clara, a què obeeix? Al llarg d’aquest temps hi ha hagut propostes, intents i possibilitats, però cap ha acabat quallant. Mentrestant, l’edifici continua allà: tancat, vigilat i sense ús.
Entre edificis que es deixen caure —com la Ciudad de los Muchachos, Valdonzella o el Casino— i d’altres que es mantenen drets però no s’utilitzen, el patrimoni acaba transmetent una idea perversa: que no té valor. Sobretot per a qui no el coneix.
En paral·lel, existeixen iniciatives com el Grup de treball sobre la gestió del patrimoni històric material del Parc Natural de Collserola, que té com a objectiu revisar inventaris, compartir informació i avançar en el coneixement i la preservació d’aquest patrimoni. Però no deixa de ser un grup format per persones que, de manera voluntària, hi dediquen temps i esforç. Sense suport institucional real, sense capacitat d’actuació, fins on pot arribar aquesta feina? En què es tradueix?
I mentrestant, els edificis continuen tancats. Sense ús, però tampoc disponibles. Potser perquè encara no s’ha decidit què han de ser. O potser perquè, en algun moment, s’espera que puguin generar algun tipus de rendiment. Sigui com sigui, el resultat és el mateix: espais immobilitzats, fora de la vida del territori.
El patrimoni no té valor només pel fet d’existir. El seu valor apareix quan és accessible, quan s’utilitza, quan s’integra en la vida del territori. Quan s’explica.
Perquè conservar no és només tancar. Conservar també és donar sentit.
