Sortint de la zona de confort: descobrint Castellciuró
La zona de confort és aquell lloc on et mous amb seguretat. On coneixes els camins, els racons i les històries que s’hi amaguen. Per això, sortir-ne no sempre és fàcil.
Amb Collserola em passa una mica això. La meva zona de confort se situa sobretot entre Barcelona, Cerdanyola i Sant Cugat. Són espais que he recorregut moltes vegades i sobre els quals he llegit i escrit força. Però què passa amb la resta de la serra? Aquí ja em moc en un terreny menys familiar.
Avui, doncs, permeteu-me sortir una mica d’aquesta zona de confort.
Només he visitat un parell de vegades l’entorn de Molins de Rei, però si hi ha un lloc que em va quedar gravat des del primer dia és Castellciuró. Potser hi va ajudar la llum d’aquell capvespre, quan els colors semblen guanyar protagonisme i el paisatge canvia a cada minut. O potser va ser la combinació entre les ruïnes i la vista sobre la vall del Llobregat. Sigui com sigui, és un d’aquells indrets que conviden a aturar-se una estona.
Abans de començar a fer fotografies vaig llegir els plafons informatius instal·lats al recinte. En aquest cas val la pena fer-ho. Expliquen, de manera breu però clara, que les primeres notícies documentades de Castellciuró es remunten al segle X, quan formava part del conjunt de fortificacions que vigilaven i protegien la vall del Llobregat. També recorden que les restes que veiem avui corresponen a diferents moments històrics, acumulats al llarg dels segles.
Quan vaig arribar a casa vaig continuar buscant informació. I la veritat és que de Castellciuró ja n’han escrit persones que el coneixen molt millor que jo. Per això no pretenc repetir aquí tota la seva història. Qui vulgui aprofundir-hi trobarà fàcilment estudis i articles que expliquen amb detall l’evolució del castell i del territori que l’envolta.
El que més em va interessar va ser el seu valor patrimonial. Sovint pensem en un castell com una construcció vinculada a una única època, però a Castellciuró passa just el contrari. Les restes conservades són el resultat de segles de transformacions. S’hi poden identificar elements de cronologies diferents, entre els quals destaca un mur construït amb la tècnica de l’opus spicatum, amb les pedres disposades en forma d’espiga. Diverses fonts el consideren un dels exemples més destacats conservats a Catalunya.
Aquesta és, probablement, la gran riquesa de Castellciuró. No tant les dimensions de les seves restes ni la seva aparença actual, sinó la quantitat d’història que concentra en un mateix espai. Cada mur i cada estructura formen part d’un relat que ajuda a entendre la importància que aquest turó va tenir durant segles.
No és casualitat que l’any 1949 fos declarat Bé Cultural d’Interès Nacional, la màxima figura de protecció patrimonial a Catalunya. Un reconeixement que posa en valor la seva importància històrica i arqueològica.
També em va quedar la sensació que és un lloc menys conegut del que mereixeria. Potser perquè queda allunyat dels itineraris més freqüentats o perquè les seves ruïnes no tenen l’espectacularitat d’altres monuments. Però precisament aquí hi ha part del seu encant.
De vegades associem el patrimoni a grans edificis o a espais monumentals. Castellciuró ens recorda que també existeix un patrimoni més discret. Un patrimoni que no sempre impressiona a primera vista, però que recompensa aquells que s’aturen a mirar-lo amb una mica més de calma.
I si alguna cosa m’emporto d’aquesta petita escapada és que, de tant en tant, val la pena sortir de la zona de confort. Sobretot quan això et porta a descobrir llocs com Castellciuró.
PD: Ja fa dos anys que hi vaig anar. Aquesta pàgina esta redactada en plena pandèmia de la PPA.
