El camp de concentració als peus de Collserola

Actualment no podem fer el que més ens agrada. Trepitjar Collserola, perdre’ns pels seus camins, olorar aire pur i sentir com els ocells trenquen el silenci envoltats de verd. Potser per això avui ens proposem anar a Collserola sense trepitjar Collserola i parlar d’un indret amb molta història.

Una de les entrades més freqüentades per accedir a la serra és el complex de les Llars Mundet. Des d’allà és fàcil començar a caminar cap a la carretera de les Aigües, enfilar algun corriol o buscar el pas del Forat del Vent direcció al Vallès. És un espai de pas constant. D’estudiants, esportistes, gent gran, autobusos, corredors, gent que simplement puja a buscar una mica d’aire.

Costa imaginar que en aquest mateix indret, als peus de Collserola, hi va existir un dels grans camps de concentració de la postguerra catalana.

Amb l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona el gener de 1939, la repressió contra els derrotats va començar gairebé immediatament. La ciutat es va omplir d’espais improvisats on retenir milers de persones mentre es decidia què fer-ne. Un d’aquests llocs es va instal·lar precisament aquí.

Anys abans s’havia projectat ampliar la Casa de la Caritat en uns terrenys d’Horta. S’hi havien de construir pavellons destinats a infants orfes, però la guerra va deixar les obres inacabades. Aquells edificis a mig construir acabarien convertits en un camp de concentració envoltat de filferro.

Hi van passar milers de persones.

Soldats republicans capturats, gent retornada de França, persones denunciades per la seva vinculació política o simplement sospitoses davant el nou règim. Molts hi arribaven sense saber quant temps s’hi quedarien ni quin seria el següent destí.

Les condicions eren duríssimes.

Dormien a terra, en pavellons freds i encara sense acabar. Faltava menjar, faltava higiene i faltava gairebé tot. Les cartes que alguns enviaven a les famílies impressionen precisament perquè no expliquen grans discursos. Demanen pa, tabac, roba neta o algun aval que potser podria ajudar-los a sortir.

I amb els anys la ciutat senzillament va continuar.

Facultats, carreteres, estudiants, autobusos.

Fins al punt que molta gent passa avui per la universitat sense saber què hi va haver aquí, tot i que des de fa uns anys existeix un espai de memòria democràtica que recorda l’existència del camp.

Una senyalització discreta, gairebé silenciosa, enmig del ritme quotidià del campus.

I aquí inevitablement torno a pensar en el patrimoni.

Fa temps que des de Collserolejant insistim molt en això. En la idea que el patrimoni no és només allò monumental o allò que queda bonic en una fotografia. També ho són els espais incòmodes. Els llocs vinculats a històries difícils. Els indrets que expliquen una part de nosaltres que potser no sempre agrada recordar.

Passa amb Can Puig i la Ciudad de los Muchachos. Passa amb antics hospitals, edificis abandonats o espais que durant dècades van formar part de la vida de centenars de persones i que avui pràcticament han desaparegut del relat col·lectiu.

I al final la pregunta sempre acaba sent la mateixa.

Què decidim recordar?

Perquè hi ha llocs que desapareixen físicament. Però n’hi ha d’altres que continuen existint i tot i així acaben esborrats igualment.

Potser la memòria també funciona així.

Queda amagada sota capes noves.

Però continua allà.

Silenciosa.

Esperant que algú torni a mirar el lloc amb uns altres ulls.