La música no s’atura al límit de la finca
Un dissabte a la tarda, passejant per l’entorn de la Font del Tort, a Montcada i Reixac, vaig sentir la música del restaurant. Els altaveus estaven instal·lats a l’exterior i apuntaven cap a fora. El volum em va semblar excessiu. No duia un sonòmetre, però la música arribava als qui passejàvem per allà.
Entenc que algú vulgui celebrar una festa en un restaurant envoltat de bosc. És un entorn agradable, amb un atractiu que no trobaràs en un local enmig de la ciutat. Però aquella tarda em vaig preguntar per què també havíem de sentir la música els qui érem fora del recinte. I què es permet i què no en un lloc com aquell.
Vaig buscar la normativa pensant que trobaria una xifra i sortiria de dubtes. Doncs no ha estat tan fàcil: no he pogut determinar un límit únic de soroll per a tot el parc. Sí que he trobat una cosa que convé recordar: la mateixa Diputació descriu l’entorn de l’itinerari de la Font del Tort com un espai natural protegit.
Les ordenances del parc exigeixen als usuaris, visitants i veïns respecte envers la fauna i que evitin activitats susceptibles de destorbar-la. També demanen als visitants que s’abstinguin de produir sorolls que puguin pertorbar els animals o molestar altres persones. Aquestes disposicions no estableixen excepcions segons l’hora del dia.
L’ordenança de Montcada, per la seva banda, exigeix que els equips de música amplificada a l’aire lliure siguin direccionals i estiguin orientats cap a les instal·lacions. Ho diu l’article 17.2. També han d’utilitzar-se respectuosament i complir els límits acústics. A les terrasses d’ús públic, els elements acústics externs requereixen autorització expressa.
No disposo de mesuraments per afirmar que se superessin els límits acústics ni conec les condicions autoritzades al restaurant. Però l’orientació dels altaveus que vaig observar és una qüestió concreta que l’Ajuntament hauria de comprovar: la norma exigeix dirigir-los cap a les instal·lacions. També hauria d’explicar què hi ha autoritzat i amb quines condicions.
Jo podia continuar caminant i allunyar-me de la música. Però haver de marxar per trobar una mica de tranquil·litat em sembla una manera ben pobra de resoldre-ho. Qui va a la muntanya per conversar, escoltar els ocells o simplement passejar no ha triat participar en aquella festa.
I els animals? El bosc està habitat encara que nosaltres no hi veiem ningú. És on s’alimenten, es refugien i es reprodueixen. No sé quin efecte concret tenia aquella música sobre la fauna. Caldria valorar-lo quan s’autoritzen i es controlen aquestes activitats, sense esperar que algú, caminant, ciclista, veí o ciutadà presenti una queixa.
Reduir-ho tot als decibels em sembla una trampa. Acabem discutint quant soroll pot rebre el bosc sense preguntar-nos abans per què l’ha de rebre. Cal mesurar, és clar. Però també cal valorar si aquella activitat és compatible amb l’espai que volem protegir. Complir un horari i un límit acústic no hauria de servir per deixar aquesta pregunta sense resposta.
La Marina ja conviu amb carreteres, nuclis urbans i moltes activitats al seu voltant. Això ens hauria de fer més curosos amb els racons on encara queda una mica de calma.
A mi també m’agrada celebrar coses. Però si la clientela vol música amplificada, penso que el restaurant l’hauria d’oferir a l’interior, amb la insonorització necessària perquè no s’escampi a fora. Si el bosc és part de l’atractiu del restaurant, respectar-lo també ha de formar part de l’activitat. Als responsables els correspon controlar el soroll; a l’Ajuntament i als gestors del parc, vetllar per la protecció de l’entorn.
Que siguin les sis de la tarda o les dotze de la nit, el bosc continua habitat. La fauna no hauria d’haver d’adaptar-se als horaris de les nostres festes.
La protecció del bosc no pot tenir horari.
