90 anys

Hi ha una cosa de la vida que sempre m’ha fascinat: de vegades, un fet inesperat connecta dues vivències personals que, a primera vista, no semblen tenir cap relació. M’explico amb un exemple: què pot tenir a veure l’escola on els meus fills han passat més de deu anys amb una de les meves grans passions, Collserola?

Aparentment, ben poca cosa. Però la història crea lligams allà on menys t’ho esperes. I aquest té a veure amb un indret molt concret: el revolt de les Monges.

Els meus fills han estudiat des d’I3 fins a acabar l’ESO a l’escola FEDAC Sant Andreu, coneguda popularment al barri com «les Dominiques». Durant més de deu anys, el nom de les Dominiques ha format part de la nostra vida quotidiana. Amb els anys, però, vaig adonar-me que també estava lligat a un dels episodis més tràgics de la història de Collserola.

Aquest 27 de juliol es compleixen exactament noranta anys d’aquell episodi. Per conèixer-lo, cal tornar als primers dies posteriors al fracàs parcial del cop d’estat militar de juliol de 1936. Enmig de la violència revolucionària desencadenada a la rereguarda republicana, la serra també va començar a convertir-se en escenari d’assassinats i execucions. Uns crims dels quals, noranta anys després, el paisatge encara conserva la memòria.

Aquell matí, cinc religioses dominiques de l’Anunciata encara s’amagaven al convent que la congregació tenia al carrer de Trafalgar de Barcelona. La resta de la comunitat ja havia abandonat l’edifici i s’havia refugiat en cases de familiars o coneguts. Elles, vestides amb roba de carrer, intentaven passar desapercebudes enmig del clima de persecució religiosa que s’havia estès per la ciutat.

Un grup armat va entrar al convent i les va descobrir. Després de traslladar-les per diferents indrets i sotmetre-les a diversos interrogatoris, les van fer pujar en un vehicle amb el pretext de retornar-les al convent. Però no les van portar cap al centre de Barcelona.

El vehicle es va endinsar pels revolts de la carretera que uneix Vallvidrera amb les Planes fins que, poc abans d’arribar a l’entorn de Vil·la Joana, es va aturar en un revolt.

Allà les van obligar a baixar i els van disparar. Tres van morir al mateix lloc, mentre que dues van quedar greument ferides. Uns veïns de Vallvidrera que havien sentit els trets es van acostar fins a l’indret i van intentar auxiliar-les. Les van traslladar a la Quinta de Sant Salvador, on funcionava provisionalment un hospital de la Creu Roja, però cap de les dues no va sobreviure. Una va morir poques hores després; l’altra, que encara va poder explicar què havia passat, va morir l’endemà.

Cinc dones assassinades enmig de la violència desfermada durant aquells primers dies de la guerra.

Amb el pas del temps, el record d’aquell crim va quedar lligat per sempre a l’indret, que va començar a ser conegut popularment com el revolt de les Monges. Avui és un nom familiar per a molts excursionistes, ciclistes i persones que recorren aquesta carretera. El revolt també té fama de ser el punt més fred de Barcelona. Però probablement no tothom que hi passa coneix la història que s’hi amaga.

Els meus fills també coneixen aquesta història, tot i que, en aquest cas, la lliçó no va tenir lloc dins de l’aula, sinó durant una d’aquelles explicacions improvisades del seu pare. Com que sempre és més interessant descobrir la història allà on va passar, si algun dia l’escola s’anima a organitzar una caminada fins al revolt, m’ofereixo encantat a fer de guia. Prometo no posar cap examen al final.

Aquesta història m’acompanya des de fa molt de temps i també ha format part de dos projectes personals. El primer va ser el punt de partida d’una novel·la que vaig començar a escriure i que, de moment, les meves modestes habilitats com a novel·lista no han aconseguit portar gaire lluny. El segon, El revolt, un relat de ficció inspirat en aquells fets que enguany vaig presentar al 10è Concurs Literari de Collserola–Sant Jordi 2026 i que podeu llegir a la pàgina 8 de La Vall de Vidre.

Recordar no és exaltar ni justificar. És conèixer i explicar què va passar, perquè darrere de molts noms que avui formen part del nostre paisatge s’amaguen històries que no hauríem d’oblidar.