Can Borrell: una masia, molts camins i… molts records
Hi ha llocs de Collserola que tenen gust de records i de família. Un d’aquests indrets és, sens dubte, Can Borrell, una masia situada a la vall de Gausac, al terme de Sant Cugat, vora el camí que porta cap a Sant Medir.
Fa més de quaranta anys, quan aquest que us escriu era un marrec, el meu tiet i els meus cosins hi anaven sovint a cavall. Sortien de Sant Cugat i, tot passejant, arribaven a la masia per fer-hi un bon esmorzar o un dinar. Recordo algunes d’aquelles sortides, sobretot la por que passava damunt del cavall, agafat ben fort a la cintura de qui el duia per no caure.
Anys més tard, a Can Borrell hi vaig celebrar la primera comunió. Després hi he tornat a dinar amb la família, amb amics, amb la parella i amb els fills. Segur que no soc l’únic que associa aquesta masia a més d’una etapa de la seva vida. Els darrers anys també hi he passat sovint pel costat, de vegades en bicicleta i d’altres passejant amb la gossa.
Quan mires els camps que l’envolten, costa pensar que avui coneixem Can Borrell sobretot com un restaurant. Durant molt temps va ser una casa de pagès, i el paisatge encara en conserva pistes. Una de les més visibles és el petit pantà, construït a principis del segle XX per regar les terres de la finca.
La història de l’indret és molt anterior. Als camps propers s’hi han trobat fragments de ceràmica ibèrica i romana, i la vall de Gausac ja surt esmentada en documents medievals. Ara bé, una cosa és l’antiguitat de la vall i una altra la de la masia. S’ha plantejat que Can Borrell podria ser algun dels masos documentats al segle XIV, però encara no hi ha prou elements per assegurar-ho. De la casa actual sí que en sabem una mica més: bona part correspon al segle XVIII i una de les portes interiors porta inscrita la data de 1783.
La situació de la masia també n’explica els canvis. El camí que passava per Can Borrell permetia anar de Sant Cugat cap a Barcelona. A la gent que treballava la terra s’hi van afegir, amb el temps, excursionistes i romeus de Sant Medir. El dia de l’aplec, fins i tot es ballava a l’era. De mica en mica, la casa va començar a servir esmorzars i begudes als qui s’hi aturaven i acabaria convertint-se en el restaurant que coneixem. L’any 1964 la masia va ser adquirida per quatre socis, segons la fitxa patrimonial.
Però anar a Can Borrell mai no ha estat només anar a seure a taula. El camí cap a Sant Medir travessa la vall de Gausac en un dels trams que trobo més bonics de Collserola. Cap a Sant Cugat es pot tornar pel Pi d’en Xandri o allargar la volta per la font de l’Ermetà, la font de Sant Vicenç del Bosc i Can Gordi.
A poca distància hi ha Sant Adjutori, una ermita de planta circular, i al costat el forn que molts coneixem com a forn ibèric. El pantà i la font de la Rata són dues excuses més per continuar caminant.
Amb els anys, Can Borrell va esdevenir un restaurant molt concorregut, d’aquells on convenia reservar taula, especialment els caps de setmana. Molta gent hi arribava a peu o en bicicleta i aprofitava la visita per recórrer els camins del voltant. Ara, les restriccions per la pesta porcina africana han tallat aquesta manera d’anar-hi. El restaurant continua obert i s’hi pot accedir en cotxe, però ha perdut una part important d’aquella clientela.
Potser ja tocaria poder tornar a dinar a Can Borrell i passejar pels camins del voltant. Oi, conseller?
