L’estiu que van tancar el mar
Quan el primer peix va aparèixer mort a la platja de Sant Antoni de Calonge, gairebé ningú no hi va donar importància.
Els pescadors, acostumats a conviure amb tota mena de sorpreses, deien que devia ser una malaltia passatgera. Però els dies van anar passant i els peixos morts van deixar de ser una anècdota. Primer van aparèixer davant dels ports. Després a les cales. Al cap de poques setmanes ja n’hi havia al llarg de bona part del litoral català.
Els científics no van trigar gaire a identificar-ne l’origen. Es tractava d’un virus desconegut que només afectava els peixos. El problema era un altre: advertien que qualsevol banyista podia transportar-lo involuntàriament d’una platja a una altra enganxat a les xancletes, a una tovallola o fins i tot a les rodes d’un carro de platja.
Aquell mateix vespre, el Govern va anunciar el tancament immediat de totes les platges de Catalunya.
I, sincerament, gairebé ningú no ho va discutir.
Si els científics deien que aquella era la millor manera d’evitar que el virus s’escampés, semblava una decisió de sentit comú. Les imatges dels informatius mostraven peixos morts arrossegats per les onades i experts advertint que calia actuar amb rapidesa. La majoria de la població va assumir que era un sacrifici necessari.
Les setmanes van anar passant. Els peixos continuaven emmalaltint i les platges seguien buides. Els passeigs marítims, habitualment plens de vida quan arribava el bon temps, oferien una imatge estranya. Els bars miraven un mar que ningú no podia trepitjar. Les guinguetes no van arribar ni tan sols a obrir.
Tot feia pensar que aquell estiu seria molt diferent dels anteriors.
Però quan el calendari va començar a acostar-se al juny, alguna cosa va canviar.
Els alcaldes dels municipis costaners reclamaven reunions urgents. Els hotelers advertien que no podien perdre tota la temporada. Els pescadors també començaven a demanar solucions. Les agències de viatges rebien les primeres cancel·lacions i, als aeroports, molts turistes preguntaven si aquell estiu podrien trepitjar les platges catalanes. Els diaris britànics i alemanys començaven a dedicar portades a la situació de la costa catalana.
Mentrestant, a moltes cases, la conversa era una altra.
—On anirem aquest estiu?
La pregunta es repetia una vegada i una altra. Hi havia famílies que ja havien reservat apartaments, infants que comptaven els dies que faltaven per banyar-se al mar i avis que, com cada any, esperaven passar unes setmanes amb els nets a la costa.
Ningú no qüestionava que calgués protegir els peixos.
La pregunta era una altra.
De debò no hi havia cap manera de fer-ho sense renunciar completament al mar?
De cop, semblava que tothom hi donava voltes.
Les universitats van començar a presentar estudis. Els centres de recerca oferien assessorament. Alguns ajuntaments proposaven obrir només les platges on no s’havia detectat el virus. Altres plantejaven accessos controlats, passarel·les de desinfecció, limitacions d’aforament o sectors diferenciats. Es parlava de proves pilot, de protocols nous i de sistemes de vigilància.
Cada dia apareixia una proposta diferent.
No totes eren bones. Algunes es descartaven al cap de poques hores. D’altres generaven debat. Però el país sencer semblava haver assumit que valia la pena dedicar temps, diners i imaginació a trobar una manera de conviure amb el problema.
Aquells dies era impossible encendre la televisió sense sentir parlar del virus. Tant era quin canal posessis. Sempre hi havia un científic explicant una hipòtesi, un alcalde defensant una proposta o un periodista preguntant si realment no hi havia cap altra alternativa.
Fins que un matí, durant una roda de premsa, un periodista va preguntar al responsable del comitè científic:
—Totes aquestes mesures garanteixen que el virus deixarà de propagar-se?
L’home va negar amb el cap.
—No. El risc zero no existeix.
—I aleshores, per què busquen totes aquestes alternatives?
Va deixar passar uns segons abans de respondre.
—Perquè protegir una cosa no sempre vol dir tancar-la. També vol dir dedicar temps a trobar la manera de continuar utilitzant-la amb el menor risc possible.
Mentrestant, a Collserola, és l’estiu del 2026 i els camins continuen barrats.
