Hi ha camins que necessiten descansar

La vida, almenys jo l’entenc així, és un camí ple de bifurcacions. Cada sender que decidim seguir és un projecte, un repte, una il·lusió. Una de les coses que més m’agrada de les persones és aquesta capacitat de caminar per diversos camins alhora. Potser és això el que dona sentit al dia a dia: tenir sempre algun horitzó cap on avançar.

Al llarg dels anys n’he començat molts. Camins que neixen amb entusiasme, amb aquella il·lusió que només tenen les coses que encara estan per descobrir. Alguns són planers, però la majoria tenen pujades exigents, revolts inesperats i moments en què et preguntes si no seria millor girar cua. Tot i així, continues. Ho fas perquè imagines què hi haurà al final, perquè la recompensa sembla prou valuosa per no abandonar.

Però la vida també t’ensenya una lliçó que costa acceptar: no tots els camins tenen el final que havíem imaginat. De vegades avances durant anys, superes obstacles, inverteixes temps, esforços i emocions i, quan sembla que la meta és a tocar, descobreixes que el sender s’acaba de cop. Davant teu s’obre un precipici impossible de travessar. No és una qüestió de voluntat ni de perseverança; simplement, hi ha circumstàncies que no depenen de nosaltres.

Un d’aquests camins que he recorregut durant els darrers dos anys ha estat el projecte d’escriure un llibre sobre la història de Can Puig. En molts dels articles de Collserolejant n’he anat parlant, compartint descobertes i explicant alguns dels capítols que han donat forma a la història d’aquest indret tan especial de Collserola, a tocar de Sant Medir.

Ha estat un trajecte llarg. He tingut la sort de comptar amb l’ajuda del gran Ignasi per transcriure tota la documentació del Registre de la Propietat. He contactat amb historiadors que m’han ajudat a entendre millor l’evolució de les colònies escolars de principis del segle XX i de l’època de la República. He passat hores als arxius de la Generalitat, a l’Arxiu Contemporani de Barcelona, al Pavelló de la República i en molts altres llocs buscant aquella dada que em permetés reconstruir, peça a peça, aquesta història.

Però, si he de ser sincer, el més valuós d’aquest camí no han estat els papers. Han estat les persones.

He tingut el privilegi de conèixer testimonis que han deixat una empremta profunda en aquest aficionat a la divulgació històrica. En Valentí, en Pere, en Joan i també en Gabriel, que malauradament ja no és entre nosaltres, però que va tenir la generositat de compartir amb mi els seus records abans de marxar. Persones que em van obrir la porta de casa seva i, sobretot, la de la seva memòria. Em van confiar vivències d’una etapa que els va marcar per sempre: els anys viscuts a la Ciudad de los Muchachos entre les dècades dels cinquanta i dels setanta.

Aquest camí també m’ha regalat trobades que mai no hauria imaginat. He tingut la sort de conèixer la filla d’Alfredo de Casanovas, impulsor de la Ciudad de los Muchachos, i poder parlar amb ella m’ha permès descobrir una mirada molt més humana d’una figura cabdal d’aquesta història. També he conegut molts altres antics alumnes que, amb els seus records, han anat completant un trencaclosques que difícilment hauria pogut reconstruir només amb documents.

I, finalment, gràcies a en Joan Ramon he pogut entendre l’últim capítol de Can Puig, el de la seva transformació fins a convertir-se en el centre assistencial que és avui.

No vull deixar d’esmentar la Teresa Roig. Estic convençut que el seu llibre va ser l’espurna que em va empènyer a començar aquest camí. Ni tampoc en Salva. El seu amor per Collserola m’ha fet caminar moltes vegades amb la tranquil·litat de saber que hi havia algú que entenia perfectament per què aquest projecte era important per a mi.

Segur que em deixo noms. Segur que oblido converses, passejades, correus electrònics o petits gestos que també han format part d’aquest recorregut. A tots ells, gràcies.

I per què ara, quan la documentació és pràcticament enllestida?

Perquè la motivació també forma part del camí. De fet, n’és una peça essencial. És la força que et fa llevar cada matí amb ganes de continuar investigant, d’escriure una pàgina més o de passar hores en un arxiu buscant aquella resposta que encara falta.

Però la motivació també s’apaga.

Quan truques moltes portes i cap no s’obre. Quan presentes un projecte en què has invertit centenars d’hores i no trobes ningú que hi confiï. Quan les respostes no arriben o, simplement, no existeixen. És inevitable començar a preguntar-te si té sentit continuar.

No és una decisió presa des de la ràbia. Tampoc des de la decepció. És més aviat la sensació de qui ha caminat molt i necessita aturar-se.

Ara bé, aquesta aturada no significa dir adeu a Can Puig.

Durant aquests dos anys, el llibre ha anat de la mà d’una altra convicció: la necessitat de reivindicar la memòria d’aquest indret. D’aquí van néixer els articles publicats a Collserolejant, la recerca de testimonis, la denúncia presentada al Síndic de Greuges reclamant que la Ciudad de los Muchachos fos reconeguda com un espai de memòria i denunciant l’estat d’abandonament de Can Puig, així com l’oportunitat de donar veu a aquesta història al Telenotícies de TV3. Tot plegat amb un únic objectiu: que Can Puig deixi de ser un lloc oblidat i que les persones que hi van viure sentin que la seva història també forma part de la memòria col·lectiva del nostre país.

I per què escric tot això ara?

Perquè fa pocs dies, el 21 de juny, es van complir setanta-cinc anys de la inauguració oficial de la Ciudad de los Muchachos. Una efemèride que, probablement, ha passat desapercebuda per a la majoria, tal com va passar amb tantes altres pàgines de la història de Can Puig.

Potser aquest aniversari és també un bon moment per fer una pausa, mirar enrere i adonar-me que, encara que el llibre no hagi trobat el seu camí, el projecte sí que ha deixat petjada. Durant aquests dos anys he tingut la sort de recuperar testimonis que, en alguns casos, avui ja no podríem escoltar, de conèixer persones extraordinàries i, sobretot, de contribuir, encara que sigui modestament, a tornar a situar Can Puig en la conversa.

Potser el llibre necessita descansar una temporada. Potser jo també.

No sé si algun dia trobarà una editorial o si acabarà veient la llum d’una altra manera. El que sí que sé és que aquest projecte ja m’ha donat molt més del que mai hauria imaginat. M’ha regalat coneixement, amistats, emocions i la convicció que preservar la memòria també és una manera d’estimar el patrimoni.

I si algun dia torno a reprendre aquest camí, ho faré amb la mateixa il·lusió amb què el vaig començar. Perquè hi ha camins que mai no s’abandonen del tot. Simplement, esperen pacientment que arribi el moment de tornar-los a recórrer.