Abans dels senglars: quan Collserola era terra de cérvols, cabirols i óssos

Sabent la meva passió per Collserola, l’Ivan, quan em signava el llibre, em va explicar una petita curiositat que havia trobat durant la recerca del llibre i que li havia cridat especialment l’atenció: hi havia hagut una època en què Collserola havia estat terra d’animals que avui ens semblarien completament fora de lloc.

La frase em va quedar el cap i de seguida la vaig relacionar amb un fet ben actual.

Valldaura 826-2012, de Miquel Sánchez, i Valldaura 1150–2025 de Robert Álvarez Masalias, Vicente Guallart  son dos llibres magnífics que expliquen amb molt detall la història de Valldaura, aquest racó discret entre Barcelona i Cerdanyola que avui molts travessen sense imaginar la importància que havia tingut.

Perquè els terrenys on reposen les antigues restes del Palau de Valldaura, amaguen molta història.

Les restes es troben a l’actual municipi de Cerdanyola del Vallès, a l’anomenat Sot de Valldaura, en la vessant nord de la serra de Collserola, exactament sota el coll conegut com el Pas del Rei i al límit amb el terme de Barcelona. Se situa a una altura de 225 m sobre el nivell del mar i constitueix un indret amb una vegetació destacada

Abans hi hagué una comunitat cistercenca. De fet, és considerat el primer establiment del Cister a Catalunya abans del trasllat que acabaria portant a la fundació de Santes Creus. Amb el temps aquell mateix espai canviaria i acabaria convertint-se en un indret vinculat a la monarquia. Costa d’imaginar oi? la reialesa passejant pel que avui és el Forat del Vent fins als terrenys que ocupa Can Cerdà….

Encara avui Valldaura conserva aquella sensació de tranquil·litat. El bosc, el relleu, la proximitat amb Barcelona però alhora la sensació d’estar apartat. El mateix que un dia va atreure els monjos acabaria atraient també els reis.

Però el que em va sorprendre de debò va ser una altra cosa.

Les fonts expliquen que Jaume II ordenà portar a Valldaura óssos i cabirols l’any 1315. Temps després, Pere III afavoriria la introducció de cérvols procedents de Mallorca per als espais de caça de l’entorn del palau.

I inevitablement vaig pensar en el present.

Fa mesos que Collserola viu marcada per la Pesta Porcina Africana (PPA). Restriccions, controls i senglars han passat a formar part del dia a dia d’una collserola que molts associem amb caminar, córrer o simplement perdre’ns pels seus camins.

Però aquests boscos no sempre van ser territori de senglars.

Allà on avui el debat gira entorn de la seva sobrepoblació i de com gestionar-la, fa set-cents anys el paisatge responia a una realitat molt diferent.

Potser la història de Valldaura ens recorda una cosa ben senzilla: que la Collserola que veiem avui no ha estat sempre igual. Canvien els boscos, canvien els animals i també canvia la manera com les persones ens relacionem amb el territori.

I costa imaginar que aquesta mateixa Collserola on avui parlem de senglars havia estat, segles enrere, terra de cérvols, cabirols i fins i tot óssos.