Coll de la Ventosa, un diumenge en silenci
Avui diumenge he sortit amb la bicicleta de carretera. He rodat per alguns pobles del Vallès Occidental i, com tantes altres vegades, he acabat buscant el camí de tornada cap a casa passant per Collserola.
Darrerament no s’hi pot entrar. I tot i així, d’una manera o altra, sempre hi acabo tornant.
Arribant a Montcada, he pujat el Coll de la Ventosa. A dalt, gairebé sense pensar-hi, he fet el que faig des de fa anys: aturar-me, respirar fondo i mirar. Després, un parell de fotografies. Com si així pogués retenir una mica el moment.
Eren les dotze del migdia d’un diumenge d’abril.
Davant meu, el camí de Sant Llàtzer.
Un diumenge qualsevol, aquest camí és un fil de vida que travessa la muntanya: rodes que grinyolen, passes que marquen ritme, converses a mig aire, gossos que estiren, rialles que s’escapen entre els arbres. Un paisatge en moviment constant, compartit.
Avui, en canvi, tot era quiet.
No hi havia ningú.
Ni bicicletes.
Ni corredors.
Ni veus.
Només el bosc. I un silenci que no acabava de ser seu.
No era el silenci buscat, aquell que calma. Era un altre tipus de silenci. Més dens. Més estrany. El silenci que queda quan falta alguna cosa que sempre hi havia estat.
Collserola continua tancada.
Sabem per què. La pesta porcina africana. Una malaltia invisible per a nosaltres, però devastadora per als senglars. Sense vacuna, difícil de contenir. Les mesures tenen sentit. O, si més no, tenen explicació.
Però hi ha imatges que diuen més que qualsevol explicació.
Perquè Collserola sense gent no és ben bé Collserola.
És el mateix lloc, sí, però no és el mateix paisatge.
I mentre el bosc calla, també sembla que tot el que passava al seu voltant s’ha anat apagant. Els primers dies, el soroll era constant: notícies, dades, advertiments. Ara, en canvi, gairebé no se’n parla.
El tancament, però, continua.
Potser no podem fer res més que esperar.
Potser el temps, aquí, juga a favor de la prudència.
Però davant d’aquest buit —aquest buit tan poc natural en un diumenge d’abril— costa no fer-se preguntes.
Perquè hi ha silencis que protegeixen.
I d’altres que amaguen.
I aquest, avui, no era només silenci de bosc.
Era alguna cosa més.
Fins quan?
