Castell fortí

Hi ha racons de Collserola que passen desapercebuts fins que, un dia, hi pares atenció. El Fortí d’Horta és un d’aquests llocs. Hi és, discret, mig amagat entre la vegetació, com si no volgués fer-se notar. I, tanmateix, costa no preguntar-se què hi fa allà.

Perquè la ubicació no és innocent. Des d’aquell punt es domina tota la vall d’Horta i els camins que travessen la serra cap al Vallès. És un lloc pensat per mirar, per tenir perspectiva. Per controlar. I això, per si sol, ja diu molt.

Però hi ha un detall que diu encara més. Al Fortí no hi passa cap camí principal. No és un lloc de pas. Hi pots arribar si saps on vas, si el busques, si t’hi fixes. Però no hi arribes per casualitat. I potser això també explica moltes coses.

Si t’hi acostes, encara es poden llegir algunes coses. La planta, les torretes, les espitlleres… No cal saber-ne gaire per entendre que allò no era per viure-hi. No era una masia ni una torre qualsevol. Era una construcció funcional, feta amb una idea molt concreta al cap: vigilar el territori.

El problema és que, a partir d’aquí, tot es difumina una mica. No hi ha cap document que expliqui amb claredat quan es va construir ni qui en va ser el responsable. Però si mires el context, tot encaixa força bé amb el segle XIX i, sobretot, amb les guerres carlines. En aquell moment, el territori al voltant de Barcelona es va omplir de petites fortificacions com aquesta, sense grans pretensions, però molt útils per controlar moviments i accessos.

Hi ha qui va més enllà i posa data al seu final. Algunes fonts de divulgació local apunten que cap al 1845 la família Desvalls, propietària de la finca, hauria fet enderrocar el Fortí mentre transformava aquest entorn. Potser sí, potser no — costa assegurar-ho del tot. Però el fet que avui només en quedin restes tampoc desentona amb aquesta idea d’una construcció pensada per resoldre una necessitat puntual i prou.

I llavors hi ha una altra cosa que crida l’atenció. Sobre el paper, el Fortí hauria d’estar protegit. La legislació patrimonial el cobreix, almenys en teoria. Però quan hi vas, això no es nota gaire. No hi ha gairebé cap senyal, ni una presència clara als catàlegs, ni tampoc forma part del relat habitual quan es parla de Collserola.

És una mica estrany. Hi és, però no compta. El veus, però no te l’expliquen.

I potser per això acaba sent més interessant del que sembla. Perquè el Fortí no és només una ruïna. És una pista. Un record que Collserola no sempre ha estat aquest espai tranquil que imaginem, sinó també un territori de control, de pas i, en moments concrets, de conflicte.

Però també és una altra cosa. Una mica més incòmoda.

foto de 1923