Una carpeta que no s’acaba de tancar

Diuen els qui en saben que la recerca històrica no funciona amb carpetes que es tanquen del tot. Sempre hi falta alguna cosa: una dada, un document, una darrera pàgina que no arriba mai a escriure’s. Poden passar anys, fins i tot generacions, i aquella carpeta continua incompleta. O pot passar —com en el cas que ens ocupa— que, seguint el fil d’una altra història, aparegui una peça que semblava menor però que acaba encaixant exactament on calia.

Cal dir, però, que qui escriu aquestes línies no és investigador en el sentit estricte del terme. No segueixo cap mètode rigorós, en bona part perquè els desconec, ni tampoc ho pretenc. El que m’empeny és la curiositat i una perseverança discreta, feta de temps robat i d’insistència. És des d’aquest lloc, modest però constant, que s’ha anat bastint aquesta aproximació.

Aquest desembre passat vaig donar per tancada la carpeta del projecte sobre la biografia del pare Mauri. Veia la llum un llibre senzill: una primera part dedicada a traçar la seva biografia, i una segona en què el meu bon amic Pedro desglossava les seves memòries. Era, en aparença, el final natural d’un procés llarg, tot i la sensació que alguns aspectes havien quedat només mig resolts.

He utilitzat expressament el verb tancava. D’una banda, perquè per poder engegar nous projectes convé, de tant en tant, donar-ne alguns per acabats, sobretot quan no t’hi dediques professionalment i el temps sempre és limitat. De l’altra, perquè tancar també vol dir acabar, i el cert és que aquella biografia deixava interrogants oberts i zones poc clares. Per a algú inquiet, això genera una incomoditat difícil d’ignorar.

No cal enumerar-los tots, però n’hi havia alguns de prou evidents: per què va decidir estudiar Teologia? Per què va anar a Solsona i va acabar els estudis a França? Va tornar mai a Lleó? I també una altra qüestió que havia quedat sense una resposta clara: què va passar amb la seva mare?

La darrera referència documental data del 15 d’octubre de 1961, quan el pare Mauri convida la mare i les germanes a Barcelona amb motiu de la seva primera missa com a sacerdot. A partir d’aquí, no apareix cap altra menció directa.

La resposta no ha arribat buscant explícitament aquesta informació, sinó a través d’una línia de treball paral·lela. En explorar una possible connexió gallega entre el pare Mauri, el pare Silva, Alfredo Casanova i iniciatives com la Ciudad de los Muchachos, tant la de Can Puig com la d’Ourense, l’atenció es va desplaçar cap a la premsa dels anys seixanta.

És en aquest context que apareix una breu necrològica publicada al Noticiero Universal el 15 de novembre de 1966, on s’informa de la mort de Doña Mercedes de Herrero a Ourense i del desplaçament dels seus fills, entre ells el pare Mauri, per assistir a l’enterrament. Una nota breu, sense cap voluntat explicativa, però suficient per aclarir un punt que havia quedat en suspens durant anys.

Aquesta notícia permet intuir que, en algun moment, la mare del pare Mauri abandona la ciutat de Lleó i es trasllada a terres gallegues. El perquè d’aquest desplaçament, però, continua sent una incògnita. Què —o qui— hi havia a Ourense que expliqui aquesta decisió, especialment si es té en compte que tres dels seus quatre fills residien ja a Barcelona? Una possible hipòtesi seria que el fill gran, en Pepe, s’hi hagués establert prèviament, però, a hores d’ara, no disposem de cap dada que ho confirmi.

La possible connexió gallega continua sent una hipòtesi oberta, pendent de confirmació. Amb tot, s’ha mostrat productiva. No buscant allò que faltava, sinó seguint un altre camí, una carpeta que semblava definitivament tancada ha pogut afegir una nova pàgina. El conjunt, però, encara no es pot donar per acabat. Potser d’aquí a un temps noves dades permetran completar-lo; potser no. I també això forma part de la recerca.

Nota necrològica publicada al Noticiero Universal (15 de novembre de 1966).