La presentació del llibre Padre Mauri. Menos misa y más pico y pala va ser, per a mi, molt més que la cloenda d’un procés d’escriptura. Va ser el moment en què una recerca feta amb documents, arxius i testimonis va tornar al lloc d’on havia sortit: al territori i a les persones que encara en conserven la memòria.
Aquest lloc té un nom molt concret: Bones Hores, a Collserola.
Passejar pels seus entorns m’ha acompanyat durant anys. És un espai que em relaxa, que em fa sentir com a casa. No pas de la mateixa manera que ho devia ser per als infants que hi van viure —molts dels quals eren presents el dia de la presentació—, però sí d’una forma que em connecta amb una part molt profunda de mi mateix.
Seure avui al parc infantil, tancar els ulls i imaginar com devia ser aquell mateix indret fa cinquanta anys no és un exercici de nostàlgia, sinó de respecte. Aquell espai va ser viscut i estimat.
És en un d’aquests passejos quan em trobo amb les restes del parc i amb el bust dedicat al pare Mauri. I és aquí on comença tot. No des del record —jo no el vaig conèixer; quan va morir jo tenia dos anys—, sinó des d’una pregunta senzilla i persistent: què va passar aquí perquè aquest lloc fos possible?
A mesura que la recerca avançava, una idea es va fer cada cop més clara, i vaig voler que també fos present durant l’acte de presentació: el pare Mauri no va estar mai sol. La seva tasca no s’entén sense les persones que el van envoltar i el van sostenir, tant econòmicament com moralment.
Homes i dones de la burgesia catalana dels anys cinquanta van entendre que la religiositat no podia quedar reclosa dins les esglésies i que l’autèntica fe s’expressava en l’acció concreta. D’aquest convenciment va néixer una xarxa de complicitats decisiva, com la del Patronat Joan XXIII, que va permetre tirar endavant projectes com el de l’Hogar Infantil Juan XXIII.
Un dels moments més colpidors de la presentació va ser veure com la filla de Pablo Mendwelich i el fill d’Emilio Vilaseca, dos dels membres més actius d’aquell Patronat Juan XXIII, es retrobaven després de molts anys. No venien només a sentir parlar d’un llibre, sinó a homenatjar una figura que havia estat molt present a casa seva durant la infantesa. Aquell retrobament feia visible una memòria discreta, però fonamental.
També vaig entendre, aquell vespre, que l’esforç d’escriure no sempre es recompensa amb paraules. A vegades n’hi ha prou amb una mirada, amb un gest.
Veure la cara d’en Pedro Martín, coautor del llibre, mentre recordava persones i situacions viscudes, i comprovar com se li il·luminava el rostre en adonar-se que, a primera fila, hi era Consuelo Guerra, la seva mestra de l’ànima, va donar sentit a tot el camí recorregut. Allà no hi havia només memòria: hi havia reconeixement.
I aleshores, gairebé sense voler, em va passar una cosa. De la mateixa manera que sovint m’assec en un dels troncs secs que el vent, cada cop més, fa caure dels arbres que envolten el parc infantil de Bones Hores, dissabte, durant la presentació, també vaig voler tancar els ulls.
Tancar-los i deixar que aquells nens i nenes, avui ja de setanta anys, tornessin per uns instants al seu particular país del mai més. Sense dir res. Sense explicar res. Només deixant que el temps s’esborrés, ni que fos per un moment.
Sense voler, se’m va dibuixar un somriure al rostre.
I estic segur que el pare Mauri, en aquell moment, també ho estava fent.
Muchas gracias Joan de no haber sido por tu empeño y tu interés para descubrir todos los datos que has ido aportando no se habría podido llegar hasta aquí entre tú y Pedro habéis hecho una labor que nos ha encantado a todos. Enhorabuena a los dos y espero que vuestro esfuerzo realizado sea muy fructífero. Un fortísimo abrazo a los dos.