Darrere de Collserolejant hi ha una relació sostinguda amb la Serra de Collserola. He crescut amb la serra molt a prop: hi he caminat, hi he corregut, hi he jugat i hi he pedalat des de petit. Amb el temps, aquella familiaritat es va convertir en curiositat.
Vaig començar a fer-me preguntes. Què hi havia abans d’aquest camí? D’on surt aquella masia? Per què aquest espai està abandonat? Collserolejant neix d’aquesta necessitat d’entendre el territori, no només de recórrer-lo.
Em dic Joan i soc mestre de primària. Aquest projecte no és un blog d’excursions. No hi trobareu fitxes de rutes ni descripcions tècniques. El que m’interessa és explicar la serra a través de la seva història, del seu patrimoni i de les memòries que encara hi ressonen. Perquè Collserola és paisatge, sí, però també és transformació, decisions urbanístiques, projectes oblidats, espais degradats i històries que sovint han quedat al marge.
Alguns textos parteixen de documents —arxius, hemeroteca, cartografia, testimonis— i intento reconstruir amb rigor allò que es pot contrastar. D’altres tenen una forma més narrativa. Hi ha moments en què el territori demana una mirada més literària, no per inventar la història, sinó per explorar allò que els papers no sempre expliquen.
Quan el patrimoni s’abandona o la memòria històrica es va esborrant, explicar-ho forma part del compromís amb el lloc.
El nom, Collserolejant, no és meu. El vaig sentir fa anys en boca d’un amic, en Xavier, filòleg, amb qui sovint sortíem amb bicicleta per la serra. Un dia em va escriure: “Anem a collserolejar una estona?”. Aquell verb improvisat descrivia molt bé una manera de ser-hi: no només passar per Collserola, sinó mirar-la amb atenció. Amb el temps, aquell joc de paraules es va convertir en el nom d’aquest espai.
Potser, al capdavall, Collserolejant és això: una manera de mirar la serra amb una mica més d’atenció. D’aturar-se abans de passar pàgina.