Un parell d’enciams

Escric aquest article després de sopar. Com tants altres dies, avui el sopar ha estat una amanida d’enciam. Però aquesta nit no era un enciam qualsevol. Venia d’un indret ben especial: la masia de Can Jané, al cor de Collserola, un restaurant situat a tocar de l’ermita de Sant Medir.

He de reconèixer que només el trajecte fins allà ja m’ha emocionat. La vall de Gausac és un d’aquells indrets de Collserola que sempre m’han fascinat. El seu verd, l’ombra dels arbres i la tranquil·litat que s’hi respira fan que cada vegada que hi passo tingui la sensació de tornar a casa.

I, és clar, passar per Can Puig també m’ha remogut. Els qui em llegiu habitualment ja sabeu què representa aquest lloc per a mi. És inevitable que cada vegada que hi passo em vinguin al cap records, hores de recerca i persones que han acabat formant part d’aquesta història que, des de fa anys, intento explicar.

Un cop dins de Can Jané, el primer que m’ha cridat l’atenció ha estat el silenci. La primera prova que res no és com abans. Un indret que sempre havia associat al bullici de caminants, famílies, ciclistes i excursionistes avui semblava gairebé buit.

La PPA i les restriccions d’accés han canviat completament l’ambient d’aquest racó de Collserola. El paisatge és el mateix, però sense la gent sembla un altre lloc.

He de reconèixer que era la primera vegada que entrava a Can Jané com a client. Com que aquesta web no pretén fer crítica gastronòmica, no m’estendré parlant del menjar. Només diré que hem esmorzat molt bé. Tot era boníssim, ens hem omplert la panxa i, sobretot, ens hem posat al dia.

Però, sense que cap dels dos s’ho imaginés, el millor del matí encara havia d’arribar.

A l’hora de pagar, l’Isidre, un dels propietaris, ens ha sorprès regalant-nos dos enciams acabats de collir de l’hort. Un per a en Xavier i un altre per a mi. Aquell gest tan senzill ha estat el detonant de tot plegat.

Com em passa sovint, el meu instint de tafaner no ha trigat a aparèixer. Li he preguntat per les repercussions que estava tenint la PPA i li he comentat que feia poc l’havia escoltat al pòdcast Descobrint Collserola. A poc a poc la conversa s’ha anat allargant. S’hi han afegit la Roser i l’Oriol, tieta i nebot, i, sense adonar-nos-en, ens hem trobat compartint experiències, preocupacions i vivències sobre Collserola.

Però abans d’arribar a aquesta reflexió, la conversa amb la família Jané ha pres un altre camí. Han començat a aparèixer anècdotes dels avis, records de com era la vall fa dècades i petites històries que només poden explicar les persones que han crescut i viscut tota la vida a Collserola.

Mentre els escoltava, no podia evitar pensar que aquell amor pel territori no s’improvisa. Es construeix al llarg dels anys, vivint-lo dia rere dia. Cada paraula, cada record i cada anècdota desprenia una estima per Collserola difícil d’explicar amb paraules.

Ha estat un d’aquells moments que no es poden planificar. D’aquells que simplement passen.

I és precisament en moments com aquest quan el projecte Collserolejant pren tot el sentit. Poder conversar amb persones que estimen, viuen i lluiten per Collserola és el que dona valor a totes les hores que passo investigant, divulgant i, de vegades, pensant que potser les estic perdent.

Perquè al final t’adones que no. Que no les has perdut. Que darrere de cada article hi ha persones, històries i converses com la d’aquest matí. I són aquestes trobades les que et recorden per què vas començar tot això.

Fins ara, el projecte Collserolejant havia procurat mantenir-se al marge del debat sobre les mesures impulsades pel Departament arran de la PPA. He preferit explicar els fets abans que posicionar-me.

Però després d’escoltar de primera mà les preocupacions de les persones que viuen i treballen a Collserola, crec que ha arribat el moment de dir què en penso.

No qüestiono la necessitat de protegir la fauna ni la importància de controlar una malaltia com la PPA. Seria irresponsable fer-ho. Però també crec que protegir la natura no pot significar oblidar les persones que hi viuen, hi treballen i en depenen per tirar endavant els seus negocis.

Escoltant la família Jané he tingut la sensació que, massa sovint, l’únic contacte que reben de l’administració és per recordar-los que les restriccions continuen vigents. Mentrestant, les pèrdues econòmiques s’acumulen i la incertesa continua.

Potser ha arribat el moment que aquesta realitat també formi part de la conversa. Perquè protegir Collserola també vol dir escoltar i cuidar les persones que, des de fa generacions, en formen part. Si volem preservar aquest territori, també hem de preservar la seva gent. Sense ells, Collserola també hi perd una part de la seva ànima.

I ara que ja m’he acabat el sopar, només em queda demanar-vos una cosa.

Si aquest estiu podeu, aneu a esmorzar, dinar o sopar a Can Jané. O a qualsevol dels restaurants, masies i petits negocis de la nostra estimada Collserola.

Perquè protegir Collserola no és només protegir els seus boscos o la seva fauna. També és cuidar les persones que hi viuen, que hi treballen i que, amb el seu esforç quotidià, contribueixen a mantenir viva aquesta serra que tant estimem.

L’enciam que m’ha regalat l’Isidre ha acabat convertint-se en el sopar d’aquesta nit. Però el que realment m’he endut de Can Jané no ha estat un enciam. Ha estat una conversa, un grapat d’històries i la confirmació que Collserola no s’entén només pels seus boscos, sinó també per la gent que hi viu i l’estima.

Perquè, al capdavall, Collserola no són només els seus boscos. També és la seva gent.

P.D.: Per als seguidors més estrictes de les restriccions, tranquils. Només hem caminat pel tram de camí que porta fins al restaurant, és a dir, allò que, segons la normativa vigent, està permès per accedir-hi. I si resulta que tampoc es podia… doncs bon profit.