Carta a un amic
Estimat amic Pere,
Vull començar aquesta senzilla carta sent del tot sincer: crec que t’he fallat.
Quan una persona confia en una altra i aquesta no acaba complint les expectatives, és fàcil sentir-se decebut. I tinc la sensació que aquest sentiment, d’una manera o altra, el compartim tots dos. Tu, perquè encara no has vist complert aquell somni que tantes vegades m’has explicat. Jo, perquè no he estat capaç de fer-lo realitat.
Fa pocs anys que ens coneixem, però en aquest temps m’has obert una part molt important de la teva vida. M’has explicat com, de ben petit, vas arribar a un indret de Collserola anomenat Can Puig, més conegut com la Ciudad de los Muchachos.
Hi ha una paraula que sempre acaba sortint a les nostres converses: democràcia.
Conversa rere conversa m’has anat repetint una mateixa idea. Sempre m’has dit que la Ciudad de los Muchachos no mereix ser recordada únicament pels fets tan dolorosos i tan repudiables que s’hi van viure anys després. Que aquell projecte va néixer amb una idea molt diferent. Que, durant uns anys, va ser la casa de molts infants que hi vau trobar una oportunitat. I que, en ple franquisme, intentava introduir una manera diferent d’entendre la convivència.
Sí, Pere, crec que t’he fallat.
La meva intenció era recollir tota la història de Can Puig, des que l’Ajuntament de Barcelona va comprar la finca als anys vint fins a l’actualitat, i convertir tota aquella recerca en un llibre. Un llibre que servís per dignificar aquest indret, donar-lo a conèixer i explicar-ne la història sencera, sense silencis ni simplificacions.
I m’hauria agradat fer-ho coincidint amb una data molt especial. Aquest 21 de juny s’han complert setanta-cinc anys de la inauguració oficial de la Ciudad de los Muchachos.
Hauria estat bonic, oi?
Publicar un llibre coincidint amb aquest aniversari. Retrobar-vos una vegada més. Passejar per Can Puig, compartir records i explicar a totes les persones que hi haguessin volgut assistir què va ser realment aquest projecte i per què, setanta-cinc anys després, encara continua despertant tantes emocions.
Però no ha pogut ser.
No sempre la il·lusió guanya la partida a la realitat.
Per això, encara que només sigui per una estona, deixa’m proposar-te una altra manera de recordar aquell dia.
Transportem-nos fins al 21 de juny de 1951.
Potser la tarda no era tan calorosa com les que hem viscut aquest juny del 2026.
Però també era una tarda d’estiu a Collserola.
Can Puig presentava una imatge impecable. Els jardins estaven cuidats fins al darrer detall i els nous pavellons lluïen preparats per rebre les principals autoritats civils, militars i religioses de Barcelona. Els cotxes oficials arribaven un rere l’altre mentre els convidats passejaven per la finca abans de l’inici de l’acte. Tot convidava a pensar que aquell dia començava un projecte amb molt de futur.
La cerimònia havia estat preparada amb tot detall. Primer es va beneir el conjunt dels edificis. Tot seguit es va descobrir una placa commemorativa i les autoritats van visitar les instal·lacions. Després van arribar els parlaments oficials i, per acabar, un dinar de germanor que posava el punt final a la inauguració.
Aquell dia, Alfredo de Casanovas presentava una idea que volia trencar amb el model assistencial tradicional. La voluntat era crear un lloc on els infants sense família poguessin créixer en un ambient que s’assemblés més a una llar que no pas a un asil. Tot feia pensar que aquell projecte tenia un llarg recorregut al davant.
Però nosaltres tenim un avantatge que totes les persones presents aquell 21 de juny de 1951 no tenien.
Coneixem la resta de la història.
Sabem que el projecte es va anar allunyant, amb el pas dels anys, dels ideals amb què havia estat concebut. Sabem que la institució va evolucionar fins a convertir-se en una realitat molt diferent de la que s’havia presentat aquell dia. I també sabem que, mentre alguns antics residents, com tu, encara avui recordeu Can Puig amb estima, d’altres hi van viure experiències profundament doloroses que mai no haurien d’haver passat.
Potser per això em feia tanta il·lusió aquest aniversari. No per celebrar res. Ni tampoc per amagar el que va passar després. Simplement perquè pensava que, encara que només fos durant una tarda, podríem tornar a parlar de la Ciudad de los Muchachos amb calma, escoltant totes les persones que en van formar part.
Sigui com sigui, hi ha una cosa que no vull acabar aquesta carta sense dir-te.
Gràcies.
Gràcies per totes les converses, pels records que m’has confiat i per haver-me fet veure Can Puig des d’una perspectiva que, probablement, jo no hauria conegut mai sense tu. Al final he descobert que els arxius expliquen una part de la història, però les persones que l’han viscuda n’expliquen una altra d’igual d’important.
Tant de bo ens puguem tornar a trobar, lluny dels llocs tristos on darrerament t’ha tocat ser.
Tant de bo puguem passejar sota l’ombra del passeig Maristany, al teu estimat Camprodon, o fer el got al carrer València. Allà, deixant que el temps s’aturi una estona, amb la calma que regala el mes d’agost, quan la pressa acaba cedint davant la tranquil·litat.
I tant de bo puguem tornar a deixar volar la imaginació.
Perquè, qui sap… potser algun dia encara ens asseurem a parlar d’aquesta història amb un llibre damunt la taula.
