La masoveria de Can Ribas, la construcció que sovint passa desapercebuda
Parlar de Can Ribas a Collserola és parlar, sens dubte, del viaducte. També és parlar de la casa, xalet o hotel —poseu-li el nom que vulgueu— que mai es va arribar a construir. És parlar de baixar fins a la font i quedar-se una estona envoltat de la tranquil·litat que desprèn aquell racó.
Però sovint passa desapercebuda una altra construcció que, paradoxalment, és la primera que veiem quan arribem a l’indret, ja que es troba just al peu de la carretera de la Rabassada.
La masoveria de Can Ribas.
I potser precisament per això costa fixar-s’hi. Arribes pensant en el viaducte i acabes passant de llarg d’una construcció que tens davant des del primer moment.
Tot i això, darrere d’aquest edifici hi ha una història que va molt més enllà del que podria semblar a primera vista.
La masoveria formava part del projecte impulsat per Lluís Ribas i Regordosa a principis del segle XX. L’any 1908 es projectava la construcció d’una casa destinada al guarda o masover de la finca i el projecte es va encarregar a Emili Sala Cortés, arquitecte destacat de l’època i autor, entre altres obres, de les Escoles Ribas de Rubí o de l’edifici que més endavant Antoni Gaudí transformaria en la Casa Batlló.
I la veritat és que costa veure-hi una simple casa de masovers.
Les reixes, els elements decoratius, el coronament, la ceràmica… tot plegat li dona una imatge que va una mica més enllà del que esperaríem d’un edifici purament funcional.
Fins i tot la construcció actual presenta algunes diferències respecte al projecte inicial. Les golfes previstes originalment acabarien convertint-se en una planta superior i això acabaria modificant parcialment el disseny pensat inicialment.
Però potser el més curiós de tot és una altra cosa.
Mentre el viaducte s’ha convertit en la imatge més coneguda de Can Ribas i les restes de la finca continuen sent un dels elements més visitats i fotografiats de l’indret, la petita casa del guarda continua allà.
Discreta.
Quedant sovint en un segon pla.
Tot i ser, paradoxalment, la primera construcció que ens trobem quan arribem.
Actualment és la seu de l’ADF de Sant Cugat, l’Agrupació de Defensa Forestal encarregada de la prevenció i protecció dels boscos de l’entorn.
I d’alguna manera fa gràcia pensar que més d’un segle després continua mantenint una relació amb Collserola. Ja no vigilant una finca, sinó ajudant a protegir el bosc.
I aquesta no és l’única història que ha vist passar aquest racó.
L’any 2001, el nom de Can Ribas i el seu entorn tornarien a aparèixer als mitjans arran de la recerca de Manuel Brito Navarro i Francisco Javier Picatoste Arnaldo. Durant setmanes, Collserola es convertiria en escenari d’un important dispositiu policial després que les investigacions apuntessin que s’amagaven a la serra i sobrevivien al bosc amb ajuda externa.
Finalment serien detinguts a la carretera de la Rabassada, precissament en aquest indret.
Una història ben diferent de la del viaducte, la finca o la masoveria, però que també acabaria quedant vinculada a Can Ribas.
Potser això és el que m’agrada d’aquests indrets.
Comences fixant-te en una construcció i acabes descobrint que el lloc guarda moltes més històries.
I al final, entre el viaducte, la font, les restes de la finca i la masoveria, Can Ribas acaba sent una mica això.
Un d’aquells racons de Collserola on sempre sembla que hi hagi alguna cosa més per descobrir.
