Santa Margarida de Valldonzella: quan el patrimoni públic s’abandona
Hi ha llocs que el temps va desgastant. I n’hi ha d’altres que, simplement, es deixen perdre.
Santa Margarida de Valldonzella és d’aquests segons.
A la vall de Valldonzella, a Collserola, encara s’hi aguanta —com pot— el que va ser el nucli d’un monestir cistercenc fundat el 1237. Un espai que explica moltes coses: com s’organitzava el territori, com s’hi implantaven les comunitats religioses, com es vivia a la serra fa segles.
Aquella comunitat, però, no es va quedar aquí gaire temps. A mitjan segle XIII, les monges es van traslladar a Barcelona. A partir d’aquell moment, el monestir de Santa Maria de Valldonzella va tenir diversos emplaçaments dins la ciutat, seguint l’evolució urbana i històrica de Barcelona.
La comunitat no es va perdre. Va continuar.
De fet, encara avui existeix. L’actual monestir de Santa Maria de Valldonzella, construït al segle XX, es troba a la zona alta de Barcelona, entre Sarrià i Sant Gervasi.
I això encara fa més difícil d’entendre la situació actual.
Perquè no parlem d’un indret desconegut o sense protecció. Santa Margarida de Valldonzella és un Bé Cultural d’Interès Local des de l’any 2000, està inventariat i forma part del Parc Natural de Collserola. I, a més, és propietat de l’Ajuntament de Barcelona.
I aquí és on la història es torça.
Fa més de quaranta anys que aquest espai és públic. Quaranta anys. I en tot aquest temps no s’hi ha fet cap actuació real de conservació ni manteniment . No és una opinió. És el que recullen els documents i el que fa anys que denuncien entitats del territori.
El resultat és el que és. Murs que cedeixen, parts que s’han anat ensorrant, estructures que es perden sense que ningú hi posi remei. La vegetació ho va colonitzant tot, obrint esquerdes, empenyent pedra a pedra. I mentrestant, el conjunt es va apagant, lentament.
I no és que ningú ho hagi vist venir.
Fa anys que s’avisa. El 2008 ja es parlava de la necessitat d’actuar. El 2024, diverses entitats van tornar a moure fitxa amb una instància formal. Sense resposta.
I aquest març de 2026, l’associació Som Collserola ha portat el cas a la Síndica de Greuges de Barcelona i a la de Catalunya .
No és un problema nou. Ni inesperat. És, més aviat, un problema que s’ha anat deixant allargar.
A vegades es diu que aquestes coses són complicades, que cal temps, diners, projectes. I és cert, fins a un punt. Però aquí ni tan sols estem parlant d’una gran restauració. Els informes tècnics són clars: el que cal, d’entrada, és evitar que tot plegat acabi de caure. Netejar la vegetació, apuntalar murs, consolidar el que encara aguanta, protegir-lo provisionalment. Res extraordinari. Uns 150.000 euros, aproximadament.
No és poca cosa, però tampoc sembla una xifra inassumible per una administració com la de Barcelona. Sobretot si el que hi ha en joc és un conjunt amb aquest valor i aquesta història.
I llavors arriba la pregunta incòmoda.
Què passa quan qui hauria de protegir el patrimoni és qui, en la pràctica, el deixa degradar-se?
Perquè aquí no parlem només de pedres. Parlem de responsabilitat. Un BCIL no és només una etiqueta en un catàleg: implica un deure de conservació. I quan aquest deure és públic, la inacció pesa més.
Valldonzella no és un cas aïllat. És, més aviat, un símptoma. Un exemple més d’aquests espais que queden fora del focus, que no són icònics ni turístics, i que per això mateix acaben en terra de ningú. Fins que un dia ja és massa tard.
El que es perd no és només l’edifici. És tot el que representa.
Perquè el patrimoni no desapareix d’un dia per l’altre. Es va desfent a poc a poc. Any rere any. Fins que un dia mires enrere i ja no hi és.
Santa Margarida de Valldonzella encara hi és. De moment.
La pregunta és fins quan.
I, sobretot, qui en donarà explicacions si un dia ja no hi som a temps.
Per això cal explicar-ho. Fer-ho córrer. Posar-ho sobre la taula.
Perquè el patrimoni no es perd sol.
Es deixa perdre.
