Vil·la Joana: quan una escola municipal va arribar a Collserola
Quan avui pensem en Vil·la Joana, gairebé sempre la relacionem amb Jacint Verdaguer. Però durant bona part del segle XX aquell edifici de Vallvidrera va tenir una funció molt diferent: va ser una escola municipal. Cada matí, desenes d’alumnes pujaven des de Barcelona fins a Collserola per assistir-hi a classe, convertint la muntanya en part del seu dia a dia educatiu.
L’Ajuntament de Barcelona havia comprat la finca l’any 1902, poc després de la mort del poeta, amb la voluntat de preservar-ne la memòria. Durant uns anys, Vil·la Joana va quedar vinculada sobretot a aquest record. Però la ciutat canviava, i també ho feien les seves necessitats educatives.
El 1917, l’Ajuntament va impulsar la reorganització de les escoles municipals destinades a infants amb discapacitats. La reforma volia anar més enllà de l’assistència tradicional i introduir nous criteris pedagògics i científics, amb la creació d’un laboratori d’estudis associat a aquests centres. Calia repensar com educar, i això implicava també repensar els espais. escola de cecs Vilajoana
La mirada es va dirigir cap a Collserola.
El fullet publicat el novembre de 1920 amb motiu de la instal·lació de l’Escola Municipal de Cecs descriu Vil·la Joana amb una claredat gairebé reveladora: una masia envoltada de pins, sense edificacions properes, amb aigua abundant i ben comunicada amb Barcelona gràcies al ferrocarril de Sarrià. No es buscava només tranquil·litat. Es considerava que el contacte amb la natura, el sol i l’aire lliure era essencial per al desenvolupament físic i anímic dels alumnes
Cada matí, professors i alumnes es trobaven a la plaça de Catalunya per agafar el tren de les 8.40 cap a Vallvidrera. A les nou ja eren a la finca. El dia començava amb esmorzar i preparació escolar, continuava amb les classes de cultura general i, després del dinar al mateix centre, arribava el temps de la formació específica abans de tornar a la ciutat a mitja tarda. El trajecte entre Barcelona i la muntanya formava part, també, de la rutina educativa. escola de cecs Vilajoana
L’escola acollia infants des dels tres o quatre anys, organitzats en diferents nivells que combinaven educació intel·lectual, física, artística i manual. S’hi aprenia lectura i escriptura en Braille, música, orientació espacial i educació sensorial, però també oficis concrets en tallers de cistelleria, fusteria, impremta o mecanografia. L’objectiu era clar: preparar els alumnes per a una vida autònoma dins la societat. escola de cecs Vilajoana
El projecte no acabava a l’aula. L’escola disposava de refetor, biblioteca en Braille i museu escolar, i preveia que un Patronat continués acompanyant els alumnes un cop finalitzada la seva formació, facilitant-ne la inserció laboral i social. Era una concepció educativa que entenia l’escola com un procés continu, no com un període tancat. escola de cecs Vilajoana
Les fotografies del mateix document mostren escenes que avui encara sorprenen: classes de lectura a l’exterior, exercicis sensorials entre els arbres, alumnes treballant al bosc. No eren activitats excepcionals. Formaven part del dia a dia. A Vil·la Joana, la muntanya no era només l’entorn de l’escola —era l’escola mateixa.
Vista amb perspectiva, aquella experiència explica un moment discret però significatiu de la història de Collserola. Abans de ser parc, abans de convertir-se en espai natural protegit, la muntanya ja participava activament en la vida quotidiana de la ciutat.
Durant uns anys, també en la seva educació.
