Les memòries del Gran Hotel

El nét vivia fora de Catalunya. Quan l’avi va morir, ningú no va parlar de papers. Mesos després, buidant les golfes del pis familiar, va trobar una carpeta de cartró gruixut, lligada amb una beta gastada. A dins hi havia fulls mecanografiats, alguns amb correccions fetes a mà, i un parell de retalls de diari ja groguencs. A la primera pàgina, escrita amb una lletra ferma però desigual, hi deia: Records. No hi havia data. Tampoc cap dedicatòria.

No era un diari. Es notava de seguida. Aquells papers tenien voluntat d’ordre, d’explicació, com si l’avi, ja gran, hagués decidit posar per escrit una part concreta de la seva vida abans que el temps —o la malaltia— li ho impedís. El càncer no li havia donat marge per acabar-ho.

El nét va començar a llegir.

---

Quan encara creixia, em van portar a la colònia permanent de Can Puig perquè tenia el pit delicat i a casa deien que l’aire de ciutat no m’anava bé. No era un nen petit. Era prim, d’aquells nois amb els colzes marcats i la roba sempre una mica gran, com si tot hagués d’anar folgat per deixar passar l’aire. Tossia sovint, sobretot els dies humits, i em cansava abans que els altres. Els metges van dir que passar temporades llargues a muntanya m’aniria bé.

El primer que vaig notar no va ser el silenci, sinó l’aire. A la ciutat l’aire s’empassava; a Can Puig, en canvi, semblava que t’entrava a buscar. Les nits feien olor de llenya vella i terra freda. Els matins, d’herba aixafada i roba estesa. Quan plovia, la muntanya quedava amb una flaire de fulla molla que ho deixava tot com nou, encara que res no canviés.

A Can Puig el temps tenia un altre pas. No era més lent, però feia menys soroll. Els mestres no ens feien seure gaire estona seguida. Deien que el cos també aprenia. Les classes començaven sovint a fora, caminant o asseguts a terra. Ens feien explicar el que vèiem amb paraules nostres i no corregien gaire. Deien que el que importava era aprendre a mirar. I a mi, mirar, em sortia millor que parlar.

Sortíem sovint cap a la vall. No en dèiem excursions. Eren caminades. Una fila de nois amb jaquetes gastades, un mestre davant i un altre al darrere, i la sensació que el bosc, en lloc de tancar-se, ens feia lloc. La vall de Gausac era un camí antic, d’aquells que no s’han inventat: s’han repetit. Un pas natural entre Barcelona i Sant Cugat, amb trams on el terreny manava més que els homes.

Sant Medir apareixia sense avisar: una clariana i, al fons, la pedra. Allà la muntanya no feia veure que era salvatge; feia veure que era antiga. Els mestres parlaven baix. No per religió, sinó perquè el lloc, per si sol, t’abaixava la veu.

Alguns dies pujaven més amunt. Des de l’aqüeducte de Can Ribes, el bosc s’obria de cop i deixava veure el conjunt del Gran Hotel, del que havia estat el Casino i de les atraccions. No era un sol edifici, sinó molts: cúpules, façanes simètriques, terrasses esglaonades, escales amples que baixaven en corba. Tot plegat era massa gran per a aquell silenci.

El joc feia anys que estava prohibit. El Casino ja no funcionava com abans. L’hotel, en canvi, encara era obert, però no semblava un lloc ple de vida. Algunes atraccions encara giraven, d’altres feia temps que estaven aturades. Tot el conjunt tenia aquella dignitat estranya de les coses que continuen dretes per inèrcia, com si l’edifici no sabés que el temps li havia passat de llarg.

M’hi quedava mirant més estona del compte. No m’impressionava la riquesa, sinó la desproporció. Allò no era per a gent com nosaltres, i precisament per això la mirada s’hi quedava enganxada. Quan tornàvem cap a Can Puig, el bosc es tancava altra vegada i el conjunt desapareixia, però jo el continuava veient una estona més, com quan tanques els ulls i encara hi queda la forma d’allò que has mirat massa.

---

Quan vaig deixar Can Puig ja caminava millor i tossia menys. Collserola ja no era un lloc on em portaven: era un lloc que coneixia. Per això, quan em van dir que buscaven nois per fer feines senzilles al Gran Hotel, no ho vaig dubtar gaire. No era una gran feina ni gaire segura, però era allà dalt

Vaig entrar per una porta lateral. A dins, l’edifici feia olor de pols i d’humitat antiga. Em van dir que ajudaria en el que calgués: portar encàrrecs, fer avisos, donar un cop de mà. No era una feina per aprendre un ofici, sinó per ser-hi, per ocupar un espai discret.

Quan va arribar la guerra, jo ja sabia que no seria dels que marxarien. El metge va tornar a mirar els informes antics, els de Can Puig, i va dir que no. Ho va dir com qui constata una cosa sabuda. No hi va haver discussió.

Veia com alguns companys marxaven i d’altres tornaven amb permisos breus. Jo continuava fent feines menors. Notava que el món s’anava estrenyent, però sense acabar d’entrar-hi del tot.

Durant la guerra, el conjunt del Gran Hotel, del vell Casino i de les atraccions va canviar definitivament de funció. L’edifici va passar a ser quarter. Ja no s’hi entrava per oci.

Entre els papers hi havia un retall de diari plegat amb cura. Parlava d’un acte celebrat el 28 d’octubre de 1938. El text de les memòries continuava així:

---

Aquell dia vaig tornar a pujar al que havia estat el Casino. S’hi feia un homenatge als brigadistes internacionals. Era un acte de comiat. La sala estava preparada des de feia dies: les taules retirades, les cadires col·locades. L’ambient no era de celebració, tampoc de derrota. Era de final.

Van arribar Lluís Companys, Juan Negrín i Josep Tarradellas. Tarradellas va parlar dret, amb veu baixa però clara. Va parlar dels brigadistes, del que havien representat, del fet que marxessin quan res encara no s’havia resolt. No va prometre res.

Els brigadistes seien junts. Feien cara de cansament. No d’orgull ni de tristesa. Quan l’acte va acabar, l’aplaudiment va ser breu. No hi va haver música.

Tothom sabia que la guerra anava malament. Però ningú no sabia quant de temps quedava. El vint-i-sis de gener encara no era una data.

L’últim full estava escrit amb una lletra més insegura.

El dia que les tropes franquistes van entrar a Barcelona vaig entendre que tot el que fins aleshores havia semblat provisional s’havia acabat. Molta gent va marxar. D’altres es van amagar. El silenci va canviar de lloc.

Dels que havien pres la paraula aquell dia al que havia estat el Casino, en vaig saber ben poca cosa. Amb el temps vaig sentir dir que el president Companys havia estat detingut i afusellat. Dels altres no en vaig tornar a saber res. Potser perquè no ho vaig voler preguntar. Potser perquè ja no tocava.

Després d’això, el que jo havia començat a escriure va quedar aturat. No perquè no tingués res més a dir, sinó perquè ja no sabia des d’on continuar.

---

Aquí el text s’interrompia. Les pàgines següents eren en blanc.

El nét va tancar la carpeta amb la sensació d’haver arribat fins on l’avi havia pogut arribar. No més enllà.

L’endemà va pujar a Collserola sense pressa. Va deixar el cotxe a la vora de la carretera de la Rabassada, just abans del camí que baixa cap a Can Puig. El dia acompanyava. No feia calor ni fred. El record de l’avi el va fer baixar.

Va caminar el quilòmetre llarg cap a Can Puig deixant-se portar pel camí i per les ombres dels arbres. Quan va arribar davant la finca, el va sorprendre veure-la dreta. Més de cent anys aguantant, desafiant el pas del temps. A la façana hi havia una bastida. Alguna cosa s’hi feia. Al costat, però, va descobrir unes edificacions en ruïnes. No sabia que hi fossin. L’avi no en parlava.

Va veure una lona penjada a la tanca. Fem memòria. Fem història. No es va quedar gaire estona. Una reixa impedia el pas. Va tornar a enfilar el camí.

A mig camí va recordar el viaducte de Can Ribes. Va obrir el mòbil, va seguir el traçat i va arribar-hi. Era impressionant. Pedra antiga, feta per durar. Des d’allà, l’avi deia que es veia tot el conjunt del Gran Hotel i les atraccions. Ell, en canvi, només veia arbres. La natura havia guanyat la partida.

Encara era d’hora. S’havia pres el dia lliure. Volia exprimir les hores de llum i dedicar-les a aquell homenatge senzill. Va reprendre el camí cap al Gran Hotel. Va passar per la font de Can Ribes, després per la font de la Rabassada. Finalment va veure el cartell: ruïnes del Casino. Prohibit el pas. Propietat privada.

Va pensar que els records de l’avi eren seus. Va entrar.

El que va veure no s’assemblava a res del que havia imaginat. Brutícia pertot. Ampolles, llaunes, plàstics, grafits. Parets obertes, ferros rovellats, restes d’escales. Del luxe i de la simetria, només fragments.

Va pensar que els indrets, si no es cuiden, acaben depenent només dels records dels qui hi van ser. I quan aquests falten, el lloc es torna mut. Va pensar en els papers de l’avi, tancats en una carpeta, condemnats a la pols. Potser allò no havia de quedar així. Potser calia explicar-ho. Ell no era d’ajuntar paraules, però potser trobaria algú que sí.

Va tenir la sensació que Collserola volia ser escoltada.

Quan va marxar, Collserola continuava sent bonica.
Però ara sabia que, si no s’explica, fins i tot el que sembla etern pot acabar callant.