Quan caminar ha d’esperar
Aquesta fotografia és d’abans.
D’un temps en què aquest camí es podia recórrer sense pensar-hi gaire, amb la normalitat tranquil·la de qui camina per un lloc que sent propi.
Ara, en canvi, no s’hi pot passar.
Les restriccions d’accés associades al brot de pesta porcina africana han deixat molts corriols de Collserola en silenci. Camins que acumulaven passes i presències avui resten buits. I és precisament aquest contrast —entre el que era possible i el que ja no ho és— el que fa aflorar l’enyor.
Quan vaig fer la foto, el bosc era el de sempre: la llum filtrant-se entre les capçades, el terra conegut, l’ombra amable dels arbres. No hi havia cap indici que aquell gest tan quotidià, caminar, esdevindria temporalment impossible en alguns punts. Avui, mirant-la, la imatge ja no parla només d’un lloc, sinó també d’un temps que ha quedat enrere.
Enmig d’aquest context, convé aclarir una qüestió que sovint s’ha explicat malament. El Parc Natural de la Serra de Collserola no és l’origen del brot de pesta porcina. El Consell Consultiu del Parc ho ha desmentit explícitament: no s’ha detectat cap senglar infectat dins dels límits del Parc, i els focus coneguts es troben fora, a la plana del Vallès. Les restriccions actuals no responen a un problema generat aquí, sinó a la necessitat de protegir el Parc i evitar que el virus hi entri.
Aquest aclariment és important perquè el relat també forma part de la gestió del territori. Acceptar que avui no es pot passar per determinats espais no vol dir assumir discursos simplistes ni culpabilitzar el lloc. Vol dir entendre que la cura passa tant per les decisions com per la manera com les expliquem.
Caminar per Collserola sempre ha estat una forma de relació: amb el paisatge, amb la història, amb el ritme lent dels camins. Ara, aquesta relació adopta una altra forma. És una relació marcada per la distància, per l’espera i per la consciència que no sempre ser-hi és la millor manera de cuidar.
Aquesta fotografia recorda com era.
El present ens demana aturar-nos.
I, quan torni el moment de caminar-hi de nou, ho farem amb la memòria d’aquesta absència i amb una mirada encara més atenta. També això és estimar Collserola.
