La Teia, la bruixa del gos negre

Diu la gent vella de Vallvidrera que, en temps antics, quan el bosc era més espès i les nits, més llargues, hi vivia una dona solitària en una masia apartada del món. Can Mallol en deien, i encara hi queda la pedra vella i una figuera que no fa fruit. Allà hi vivia la Teia, una dona que mai va voler sotmetre’s a ningú.

No tenia marit ni senyor. No anava a missa. Feia créixer les verdures en terres seques i sabia quan plouria només d’olorar el vent. Tenia una mirada serena i dura, com la de qui ha après que no pot confiar en ningú més que en ella mateixa.

—»És una bruixa,» deien.

—»Surt de nit pel bosc, amb un gos al costat.»

—»No és cap gos, és ella! Ella mateixa, convertida!»

Aquesta era la veu dels homes, especialment la del vell Busquets, senyor d’una casa gran i orgullosa no gaire lluny d’allà.

—»Una dona no pot viure sola sense que li falli el cap,» deia ell sovint.

Però la Teia no en feia cas. Vivia amb la seva mare, una dona cega que no parlava gaire, però que sempre sabia què passava.

—»Tens enemics, Teia. No et volen lliure. No et volen viva,» li deia.

—»Ja ho sé, mare. Però no em doblegaran,» responia ella.

Els conflictes amb els de Can Busquets venien de lluny. Disputes per terres, per aigua, per orgull. Però una nit, el vell Busquets va fer un pas massa llarg.

Va esperar que la Teia fos al bosc i va entrar a la masia com un lladre vell i enfurismat. Va cridar, va empènyer la mare, va trencar gerres, va escopir al foc encès.

—»Maleïdes les dones que no coneixen lloc!» —va bramar abans de marxar.

Però aquella nit, una figura va sortir del bosc. Un gos brut, ple de sarna, amb un ull en blanc i l’altre com brasa. Es va colar a Can Busquets i va pujar al llit del vell, que es va despertar cridant.

—»Foc a la pell! Aranyes al cos!» —es grattava desesperat—. «Maleït animal!»

Va córrer cap al pou per rentar-se, però allà, a la vora de l’aigua fosca, hi havia un gos negre, gegant, que bordava sense moure la boca. El vell va fer mitja volta per fugir, però una empenta invisible el va fer caure al buit. Mai més no va sortir del pou.

L’endemà, el poble va parlar. Massa.

—»Ha estat la Teia! La bruixa ha matat el Busquets!»

—»S’ha acabat! Hem de fer justícia!»

Van reunir-se homes de Vallvidrera, de Santa Creu d’Olorda, de Mas Sauró i fins de Molins. Armats amb forques, falçs, i la por dels ignorants, van pujar cap a Can Mallol.

La Teia era al camp, amb un xale fi a l’esquena i la terra a les mans. Quan els va veure venir, va deixar el cabàs a terra i va caminar cap a ells.

—»Què voleu?»

—»Venim a fer neteja!»

—»No sóc el que dieu. No vaig tocar aquell home.»

Però no l’escoltaven. Ja havien decidit que la volien cremada, penjada o enterrada.

Aleshores, la Teia es va descordar el vestit. Lentament. Davant de tothom.

—»Mira què fa! És una boja!»

—»No la mireu! És màgia!»

Quan va quedar nua, es va rebolcar a la terra seca del camí, amb els braços estesos i els cabells com branques vives. Es va aixecar una boira seca, pols i vent i xiscles que no venien de cap boca humana.

I d’aquella polseguera, va sortir un gos rabiós, negre com la nit sense lluna, amb la mirada de la Teia. Va atacar els homes, que cridaven i caien al terra. I quan la boira es va esvair, la dona ja no hi era.

No la van tornar a veure. Però la por no va marxar. Es va quedar a la serra, amagada entre les soques i els records.

---

Molts anys després, durant el segle XX, una dona humil va viure a la vora d’aquella mateixa muntanya. Amb cabres, amb gana, i amb silenci. El seu marit va morir de forma estranya: un gos el va mossegar quan intentava alliberar-lo d’una trampa. El gos tenia la ràbia, deien. Però ningú el va trobar.

I els pagesos, en veu baixa, tornaven a parlar.

—»No serà… que ha tornat la Teia?»

—»Els que no moren, tornen quan ningú no els espera…»

Per això, quan la boira cau damunt Vallvidrera i els gossos borden sense raó, hi ha qui tanca la finestra i apaga els llums. No fos cas que per entre els pins i la foscor, passi un gos negre, que no ho és ben bé del tot.

Inspirat totalment en el relat d’ Eugeni Casanova, periodista i autor del llibre ‘Vallvidrera a través dels segles’