Can Catà era una antiga masia situada al bell mig de la vall de les Feixes, un indret que havia pres el nom dels primers propietaris documentats. La seva història es remuntava segles enrere, però va ser l’any 1773 quan els barons de Llordella la van adquirir per convertir-la en una residència de caça i recreu. Amb el pas del temps, a mitjan segle XIX, va passar a mans dels actuals propietaris, que la van transformar en una segona residència. Tot i aquesta funció més residencial, durant molts anys no es van abandonar les activitats forestals i agrícoles. Especialment, destacava el conreu de la vinya, que s’estenia pel fons de les valls i en bancals esglaonats, fins que l’epidèmia de la fil·loxera va posar fi a aquesta activitat. La masia, amb una estructura sòlida i elegant, havia estat ampliada i reformada al llarg del temps, mantenint a l’interior l’essència i la distribució pròpies de les masies del segle XVI. Al segle XVIII, se li havia afegit una façana d’estil barroc, i els seus voltants s’havien enriquit amb un gran jardí sumptuós, reflex de la seva riquesa i bon gust.
Feia mesos que la data era oficial. El senyor Leopold ho havia anunciat amb orgull durant una recepció a la seva majestuosa masia de Can Catà l’estiu anterior: el casament amb la senyora Elisa se celebraria el 30 de març de 1912. Ara, quan només faltaven quinze dies per a l’esperat esdeveniment, a la masia tot eren presses i nervis. El senyor Leopold, un home de caràcter meticulós, volia que aquell fos un dia perfecte. Després de quedar vidu dues vegades, aquest tercer matrimoni havia de ser el punt àlgid de la seva vida, un símbol de joia i plenitud.
Amant de l’arquitectura i la natura, el Leopold havia ordenat construir, a pocs minuts de la masia, el lloc ideal per celebrar el convit: la Font Nova de Can Catà, un racó bucòlic on la natura es respirava a cada racó. L’espai era d’una bellesa extraordinària, dominat pel verd en totes les seves tonalitats. Hi havia fet construir un amfiteatre per acomodar els convidats durant la cerimònia i una taula de pedra per al banquet. Tot estava pensat fins al mínim detall: una cova natural faria les funcions de celler, mantenint el menjar i el vi a una temperatura fresca.
Aquella cova, però, no era només un celler. Per als joves majordoms Marçal i Engràcia, s’havia convertit en un indret màgic, un refugi on el seu amor floria lluny de les mirades dels altres. Amb dinou anys acabats d’estrenar, la seva passió era ingènua i intensa, com només poden viure-la els cors joves. En Marçal, ple d’energia i vitalitat, vivia l’amor amb la innocència d’un somiador. La seva feina com a majordom a Can Catà el mantenia ocupat, però era en aquells moments robats amb l’Engràcia quan realment sentia que el món s’aturava. Amb una confiança gairebé cega en el futur, ell veia en la seva estimada no només la seva parella, sinó el seu univers sencer.
L’Engràcia, en canvi, era més pragmàtica. Procedent del Ripollès, havia crescut en un entorn modest, però el seu esperit resilient i la seva mirada intel·ligent li donaven una maduresa que contrastava amb la innocència d’en Marçal. Ella també vivia l’amor amb passió, però alhora sabia que la felicitat que trobaven en aquell racó secret tenia els dies comptats. Amb una intuïció afinada i un aire misteriós, l’Engràcia guardava un secret que pesava al seu cor, un coneixement que li impedia lliurar-se del tot al paradís que havien construït plegats…
Clica la imatge si vols continuar llegint la història
