L’Àngels era ben alta per tenir encara 10 anys, els seus cabells marrons es barrejaven amb el color dels troncs dels arbres que envoltaven els voltants de la masia de Can Lloses, Els seus pares com cada estiu, l’havien deixat a càrrec dels masovers de la Masia, entenien que l’aire pur de les muntanyes de Collserola i el contacte amb la natura li farien més bé què no l’ambient d’una Barcelona cada vegada més plena de gent, sorolls, brutícia i fum de cotxes.
Era l’estiu del 68 i s’avorria tota sola, ja no era tant nena com per estar-se tot el dia darrere els ànecs, els conills i les gallines, ja no li divertia ajudar el Senyor Ramon a donar menjar als animals o collir les patates de l’hort, de tant en tant encara es deixava arrossegar per l’Ermessenda i es passava hores a les Balconades del primer pis pintant paisatges o fent de model pels quadres que la senyora pintava.
Els seus pares li permetien fer el que volgués a la masia, menjar el que fos, anar a dormir a l’hora que tingués son, despertar-se ben entrat el matí, però hi havia una única cosa que li tenien prohibit: Sortir a fora els voltants. La masia abastava moltes hectàrees de terreny, anava gairebé a tocar a l’ermita de Sant Iscle, al costat de Can Catà i per sobre de la Masia fins a la Torre de les Bones hores propietat de la família, però que tenien arrendada. La condició era la següent: Podia anar caminant i en el moment que girés el cap i no veies la teulada de les Lloses havia de girar cua i tornar.
Aquell estiu feia molta calor a Barcelona, La Maria havia tingut tota la sort del món i era una de les privilegiades que no en tenia, gràcies a l’ajuda d’un capellà havia aconseguit passar el juliol fora de la capital, enmig del Parc del Montseny, ben a tocar del Brull. L’anomenada Ciutat de l’amor del Pare Mauri, era una casa reformada per voluntaris i dirigits pel Pare Mauri que acollia durant els mesos d’estiu a nens i nenes provinents majoritàriament de les barraques i dels pavellons de Montjuïc.: La Maria estava cofoia, feia dos dies que l’havien dit que durant aquest setembre marxaria dels pavellons de Montjuïc per anar d’interna a una casa que el Pare Mauri tenia a Collserola, des de l’aparició del Pare Mauri a les seves vides, molts nens i nenes van començar a entendre que la paraula esperança no era un mot inventat sinó la possibilitat real de sortir de la misèria que era el seu present.
Després de molts dies i moltes nits en què la monotonia de les vacances de l’Àngels només la trencava les curtes visites dels seus pares a les Lloses o les baixades a Cerdanyola a comprar que de tant en tant feia amb els masovers, la nena va decidir trencar totes les normes establertes: Ben d’hora va omplir un cistell amb pa, embotits i fruita i aprofitant que els masovers estaven ben enfeinats amb les feines domèstiques va sortir per darrere la masia i es va enfilar muntanya amunt.
Feia un dia radiant, la darrera setmana d’aquell mes d’agost havia estat plujosa, l’aigua de la pluja havia deixat uns camins ben nets de pols i els núvols havien escampat deixant un cel seré d’un blau intens. L’Àngels caminava confiada, no tenia por de perdre’s, al cap de 20 minuts va trobar un camí estret envoltat d’arbres i va decidir seguir-lo, sabia on anava, la Finca de les Bones Hores…
Continuarà.
Feia anys que aquella Finca construïda pels seus avis, només hi vivien els masovers que es dedicaven a cuidar-la i a netejar els boscos del voltant. Aquell any, però hi havia novetats, el Pare Mauri havia aconseguit gràcies a la influència de pronoms barcelonins que aquella finca passés a ser un internat i una escola per a nens i nenes orfes o de famílies que vivien en barracons i no tenien accés a l’escolarització dels seus fills. Aquell estiu hi havia molt moviment molts voluntaris l’estaven posant a punt perquè als començaments de setembre estigués llesta per rebre ja els primers alumnes.
L’Àngels va arribar a la Finca i de lluny ja va sentir força xivarri, en arribar va veure gent anant amunt i avall carregant llits, taules, mantes, estris de cuina… però el que la va deixar bocabadada va ser aquell parc infantil construït a la vora de la casa, la nena sempre li havien agradat les construccions metàl·liques on podies pujar i baixar, deixar-te caure lliscant, era una enamorada dels parcs, però el que va veure la va deixar sense paraules: Una construcció metàl·lica, d’uns colors llampants i nova de trinca en forma d’elefant, tenia tot el que a ella li agradava: colors bonics, espai per poder grimpar i enfilar-se i sobretot una trompa a manera de tobogan que faria la delícia de tots els nens que tinguessin la sort de poder gaudir-lo. Sense dubtar un segon va córrer esperitada cap a l’elefant i va pujar, baixar, saltar, tornar a pujar… fins a perdre la noció del temps, quan es va adonar el sol ja s’amagava darrere les muntanyes de Montserrat i la foscor començava a guanyar presència. Espantada va baixar de l’elefant i donant-li una forta abraçada va sortir corrents camí avall. Malgrat les preses, però, no es va estalviar el sermó de la senyora Ermessenda en veure-la arribar tan tard, malgrat les paraules pujades de to, l’Àngels somreia per dins, la seva aventura havia estat un èxit i ja es moria de ganes de tornar.
La Maria va ser de les primeres a arribar a la Finca de les Bones hores, ara anomenada Colegio Hogar Juan XXIII, la situació als pavellons de Montjuïc cada vegada era més complicada, els pisos que l’ajuntament havia promès no arribaven i les condicions eren deplorables, per això quan el Pare Mauri va dir a la família que encara que el curs no comencés fins a mitjans de setembre, la nena ja podia anar a l’internat, la família amb molta pena al cor va decidir deixar-la anar.
Tot era nou, encara faltaven algunes coses per arribar, però feia tot molt de goig, la Maria juntament amb altres nenes ocupava una habitació on el més bonic eren els grans finestrals que oferien unes magnífiques vistes a tot el Vallès i als boscos de Collserola. Encara que aquells dies eren força ocupats, ja que les internes també col·laboraven en les tasques de manteniment i d’adequació de l’escola, també hi havia temps per l’esbarjo i evidentment la Maria, com us podeu imaginar, també es va enamorar de l’elefant de colors…
El curs va començar, l’Àngels al seu barceloní barri de Gràcia, encara que l’escola amb el seu grupet d’amigues la feia sentir feliç, no deixava de pensar en aquella sensació fins ara desconeguda que va sentir en pujar a l’elefant de colors. De tant en tant enmig de les avorrides classes de matemàtiques de Don Cosme tancava els ulls i s’imaginava pujant per les barres i sentia com el seu cos lliscava per la trompa convertida en tobogan. Només els crits del professor recriminant la falta d’atenció d’alguns marrecs la feien despertar. Els dies anaven passant entre pensament i pensament i quan va deixar anar a casa que aquell any es moria de pares bocabadats quan en repetides ocasions comentava a la sobretaula dels diumenges que es moria de ganes d’anar a Can Lloses.
Aquell curs 68-69 també va ser molt especial per la Maria, un nou món es va obrir davant seu: Nous amics i amigues, coneixements que fins ara eren totalment desconeguts per ella, però sobretot un conjunt de vivències a l’escola que la van fer créixer com a persona com mai havia tingut l’ocasió de viure, el Pare Mauri aconseguia que tothom a la casa se sentís protagonista de la vida de la comunitat, els nens i nenes interns ajudaven al seu funcionament a part de rebre una educació que seria clau al seu esdevenir futur. La Maria passava llargues hores asseguda en aquell elefant de colors, pensant en la seva família i en el seu futur, una barreja de tristesa i d’esperança bullia dins el seu cap, en cap moment es podia imaginar que uns quilòmetres més enllà una nena de la seva edat pensava en aquell elefant i els seus colors.
Els anys amb els seus estius van anar passant, l’Àngels va tornar aquell any a passar llargues hores en aquell parc, un parc que el mes de juliol quedava trist i orfe de crits i rialles i només les corredisses de la nena trencaven la tranquil·litat dels sorolls del bosc. La nena es va anar fent gran i aquells estius a Can Lloses van ser substituïts per altres llocs i altres vivències que la van portar lluny d’aquells paratges, finalment la seva feina d’investigadora la va portar a viure a milers i milers de quilòmetres lluny del país. La Maria encara va estar uns quants cursos més a l’escola fins que va aconseguir una beca per anar a estudiar a la universitat i va poder fer realitat el seu somni de ser educadora social: ajudaria des de la seva posició dins de l’ajuntament a altres nens i nenes com ella tinguessin les condicions necessàries per poder viure amb dignitat.
Els anys van anar passant, el 1975 moria el Pare Mauri i anys després l’escola hogar tancava deixant un pou de silencis al voltant de la Torre de les Bones Hores.
I les casualitats, o el destí o com vulgueu dir-ho va fer que un radiant dia de primavera quan ja la Covid deixava passejar-se pels carrers, ciutats i muntanyes, una dona vinguda de Brussel·les amb els seus fills petits es trobà enmig de Collserola, amb un mapa entre les mans, intentant cercar allò que tant recordava de petita, allò que la va salvar d’aquells estius monòtons i avorrits, sense imaginar que ben a la vora hi havia una dona que anava a la recerca de l’indret on un dia llunyà va deixar de ser una nena sense futur a tenir un present on agafar-se.
No sabem si al final la Maria i L’Àngels es van trobar, ni si les seves vides van coincidir aquell dia de primavera a dalt de l’elefant de colors, el que si podem estar convençuts és que totes dues van tornar a pujar i per un breu moment van tenir una estona de cel.
Un elefant que com el pas del temps cada cop està més rovellat i que si avui hi aneu potser ja no el trobareu… o si?