A les 4,45 hores del dia 16 de novembre de 1938, el tinent coronel Manuel Tagüeña, un cop tots els seus soldats s’havien retirat a la riba dreta del riu va volar el pont de ferro de Flix, era el final de la Batalla de l’Ebre».
Enrere quedaven 115 dies de batalla, dies de veure desfilar davant dels ulls de milers de soldats: la mort, la por, el terror i les mil cares que pot tenir la misèria humana; per això quan el tinent Coronel va manar als seus homes del XV cos de l’exèrcit republicà que ara tocava quedar-se a la rereguarda i evitar l’ofensiva de l’exèrcit rebel, el Pere i el Joan ja estaven lluny.
Aquell malson dels dos amics havia començat el passat 12 d’abril, aquell fatídic dia, quan ja feia dos anys que la Guerra civil havia esclatat, el president Azaña havia mobilitzat a files els nascuts el 1920 per tal de frenar l’ofensiva feixista a Catalunya. En Pere tenia 18 anys fets feia un mes i en Joan encara li faltaven més de 4 mesos per fer-los. Encara eren uns nens per les seves mares, però tots uns homes per l’exèrcit republicà.
La guerra els havia agafat en plena adolescència, jugar a la guerra no és el mateix que fer-la (això ho aprendrien poc temps després).
Jugar a la guerra, jugar a fer de soldats… no feia tants anys que la colla d’en Pere i el Joan i les seves famílies passaven els diumenges plegats als menjadors de les Planes, allà eren lliures per córrer entre boscos d’alzines i pins, lluny dels carrers foscos i estrets de Gràcia i entre els jocs preferits estava el fet de fer dos bàndols i amagar-se, pegar-se, construir armes amb branques, jocs innocents que el temps s’encarregaria de transformar-los en macabres.
Des de ben joves els seus pares com molts barcelonins de principis dels segle XX, s’acostaven als berenadors de les Planes, El tren va arribar a les Planes des de la plaça de Catalunya el 1916. Fins a la construcció del tren, arribar a les Planes era una aventura. Els pares dels nostres protagonistes havien de fer tota una odissea per poder arribar-hi: havien d’agafar el tren o el tramvia fins a Sarrià i enllaçar amb un servei de cavalleries o de tartanes per arribar a Vallvidrera de la Serra. Després, havien de pujar caminant fins a les Planes. Finalment, un tal Carles Muntanyès, va pensar que les famílies humils de la ciutat, que havien aconseguit tenir un dia de descans a la setmana, eren potencials clients de la línia de ferrocarril per anar a les Planes. I va ser tot un èxit