On estan les Joies (Ia part)

 El 18 de juliol de 1936, l’alçament militar va sacsejar la ciutat. Barcelona es va convertir en un niu de tensions, amb milicians de la FAI (Federació Anarquista Ibèrica) i altres grups obrers i polítics alçant-se en armes per defensar la ciutat de les forces feixistes. Els carrers, abans plens de vida quotidiana, es van transformar en escenaris de barricades i combats. 

Lluny del bullici i la xafogor, a la falda de Collserola, en un indret ben solitari, es trobava la Torre de Can Massó. Situada a la capçalera del torrent de Fondenills, al vessant de Collserola tocant a la Font de la Marquesa, el camí que baixava al parc del Laberint, Can Massó esdevenia un espectador silent dels esdeveniments.

Els propietaris de Can Massó eren una família benestant de joiers de l’Eixample barceloní.  La torre modernista, dissenyada per l’arquitecte Puig i Cadafalch, era un exemple impressionant d’aquest estil arquitectònic. Amb els seus elements decoratius intricats, les finestres d’arc de mig punt, i els mosaics de colors vius, la torre destacava majestuosa entre la vegetació. Les formes orgàniques i les línies corbes de la façana reflectien la inspiració en la natura, característica del modernisme català. 

Aquell juliol sufocant, amb un sol abrasador i una calor asfixiant, intensificava la sensació d’angoixa que pesava sobre la ciutat. La xafogor era opressiva, i l’aire, dens i immòbil, semblava amplificar les tensions i la inquietud arreu. Fins i tot a la falda de Collserola, on habitualment es podia gaudir d’una brisa refrescant, la calor era aclaparadora.

 L’Antoni Massó  es  va veure obligat a tancar la joieria a causa de les tensions creixents a la ciutat i amb la seva dona i un dels fills va buscar refugi a la torre. A més de les tensions, tenia por que els milicians poguessin irrompre al seu negoci, ja que la FAI buscava recursos econòmics.

Quan el dia va donar pas a la nit, la tranquil·litat aparent del camp contrastava amb la turbulència de la ciutat.  El silenci de la nit era profund i inquietant, trencat només pel suau murmuri del vent entre les fulles dels arbres i el llunyà udol d’algun animal nocturn. Enmig d’aquella quietud opressiva, qualsevol soroll semblava amplificat, augmentant la sensació de vulnerabilitat i tensió.

L’Antoni, amb el seu rostre cansat però ferm, mirava la seva dona amb una barreja d’afecte i preocupació. Maria, sempre tan serena i elegant, sentia el pes de la responsabilitat de mantenir la calma davant del seu fill. En Josep, amb la fermesa reflectida als ulls, observava els seus pares, decidit a protegir-los a qualsevol preu.

De cop, es va sentir el soroll de cotxes apropant-se ràpidament. En Josep va obrir la porta  tot i la incertesa que es palpava a l’aire. Davant d’ell, dos cotxes negres, plens de milicians armats, es van aturar davant de la casa. Els milicians van baixar dels vehicles amb expressions serioses i amenaces implícites.

—Què voleu? —va preguntar en Josep amb una barreja de preocupació i valentia, intentant mantenir-se ferm malgrat la por que li corbava el ventre.

El cap dels milicians, un home alt i de mirada gèlida, va avançar cap a ell.

—Som de la FAI. Hem rebut informació que aquesta casa té joies i altres béns de valor. Ens els farem servir per a la causa.

Un dubte va trasbalsar en Josep: com sabien els milicians que ells tenien joies? Aquell coneixement només el tenien la família i uns pocs amics molt pròxims. Algú els havia traït?