Can Monmany, last day.
Quan vam començar a donar voltes a quina havia de ser la sortida de final de trimestre, hi havia una idea que no es movia: havia de ser a la natura.
Quan una companya de l’escola va dir que hi havia la possibilitat d’anar a Can Monmany, se’m van obrir els ulls. No em va caldre ni mirar on era ni a quina distància quedava: si era Collserola, ja estava decidit.
I, per sort, tinc uns companys prou ben disposats com per fer-me content —ja no sé si és per convicció o per cansament.
Amb els educadors del projecte l’Ortiga, la proposta era clara: acostar els infants a la terra, fer-los viure una experiència real, d’aquelles que no passen dins l’aula.
I aquí cal dir-ho: el que fan des de l’Ortiga va molt més enllà d’una activitat puntual. És un projecte que treballa per recuperar l’activitat agrària a Collserola, tornar a donar vida a espais com Can Monmany i apropar l’agricultura ecològica a escoles i a la ciutadania. Producció, educació i compromís amb el territori, tot en un mateix projecte.
Treballen la terra, però també consciències. I això es nota.
També hi havia una part que em tocava de prop. A l’escola ja ho tenen clar —sí, el pesat de Collserola— i tenia ganes que els infants la poguessin mirar amb uns altres ulls. No només com un lloc per passejar, sinó com una terra viva, que produeix aliments i que encara manté una realitat agrícola sovint invisible.
Tot això encara pren més sentit si pensem que molts d’aquests infants, pel seu context, tenen poques oportunitats de sortir de l’asfalt i entrar en contacte amb la natura.
I avui tot això ha pres sentit.
El dia ens ha regalat una llum espectacular, més d’estiu que de primavera. Un cel blau intens, net, que contrastava amb el verd del bosc i amb els camps de conreu que envolten Can Monmany. D’aquells paisatges que et fan parar i mirar.
I us ho confesso: m’he fet un petit regal. M’he allunyat cinc minuts dels crits, dels somriures i de les converses, i m’he quedat allà, en silenci, contemplant tot el que ofereix aquest paratge.
I, per un moment, m’ha envaït una sensació de pau i d’equilibri.
Allà, els infants han pogut fer, tocar i provar. Han fet de pagesos per un dia: han treballat la terra, han conegut les eines i han entès com funciona un hort ecològic. Han començat a veure, de veritat, d’on surt allò que mengen.
No tot, però, ha estat com hauria d’haver estat.
Les restriccions de la PPA ens han impedit entrar al bosc, caminar pels senders i perdre’ns una mica per l’entorn. I això, en un lloc com aquest, pesa. Haver de quedar-nos dins els límits de la finca ha deixat aquell regust agredolç.
Tot i així, el dia ha valgut la pena.
Avui 60 infants del Paral·lel, amb l’equip de mestres, han pogut reconnectar amb una evidència que sovint oblidem: vivim entre Collserola i el mar, però no sempre ho sabem veure. Han sortit del seu dia a dia i s’han apropat —encara que només sigui una mica— a una realitat que sovint els queda lluny.
I sí, què voleu que us digui… com cada vegada que anem cap a Vallvidrera i passem el dia caminant pels seus camins, acabo cansat, però amb un somriure.
I és que avui, encara que sigui només una mica, un trosset del meu paradís ha entrat pels ulls d’aquests infants… i també dels mestres que hi érem. I potser —només potser— algun dia el recordaran, el buscaran o el faran seu.
