De la Torre dels Frares al Casino de la Rabassada: patrimoni en punt mort
Com tots sabeu, Collserola està tancada. I pels qui l’estimem de debò —com passa amb tot allò que ens importa— ens agrada tornar-hi sovint, perdre’ns-hi una estona, sentir-la a prop. Ara toca buscar alternatives, altres indrets on continuar caminant i descobrint. Per això, aquests dies ens hem mogut cap a la Serralada de Marina, amb aquella mirada una mica més atenta que tens quan surts del teu territori habitual.
I és així com acabes trobant llocs com la Torre dels Frares.
A Montcada i Reixac, al costat mateix de la BV-5001, entre Santa Coloma i Montcada. Un indret ben conegut per qui camina per la zona i pels veïns, que fa anys que el tenen present. Hi passes a tocar i, tot i això, sempre hi ha algun detall que et fa aturar i mirar-lo amb més calma.
No és una ruïna qualsevol.
És un lloc amb una història llarga, que probablement es remunta als segles X o XI, en un moment en què el territori començava a estructurar-se. Amb el temps, aquell primer nucli es va anar transformant fins a convertir-se en una explotació agrària amb un paper més rellevant del que podria semblar.
El punt clau arriba al segle XVI, quan la finca passa a mans dels jerònims de Sant Jeroni de la Murtra. A partir d’aquí, la Torre deixa de ser només un espai productiu per esdevenir també una peça dins l’organització del territori: un lloc vinculat al control, a la gestió i a la presència d’aquest orde religiós a la zona.
Amb la desamortització del segle XIX, aquesta etapa es tanca. La propietat passa a mans privades i entra en una nova fase, allunyada de la seva funció original. Tot i això, durant molts anys continua viva, amb masovers i activitat agrícola, mantenint una certa continuïtat.
Fins que això també s’acaba.
A inicis dels anys 2000, amb la mort de l’últim masover, la casa queda buida.
I des d’aleshores, el que hi ha és silenci.
Cap projecte visible. Cap intervenció que n’hagi aturat el deteriorament. El pas del temps, en aquests casos, no perdona.
El resultat és el que veiem avui: una degradació lenta però constant que ha acabat situant l’edifici en un punt delicat. I aquí és on apareix el problema real. Quan deixes passar els anys, el cost de recuperar-ho tot ja no és menor. Ja no parlem de manteniment, sinó d’intervencions profundes, tècnicament complexes i econòmicament molt exigents.
I la pregunta és inevitable: qui ho assumeix?
Perquè la propietat no ho ha fet fins ara. I des de l’àmbit local ja s’ha deixat clar que l’administració tampoc té previst adquirir l’espai ni intervenir-hi directament.
I és aquí on val la pena aturar-se un moment.
Perquè mentre tot això passa, hi ha gent que fa anys que no ha deixat que aquest lloc desaparegui del tot. L’Associació Torre dels Frares hi és. Explicant, insistint, proposant, mantenint viu l’interès i la mirada sobre l’espai.
Fan una feina que té molt de valor.
Però també posa en evidència una realitat incòmoda: una tasca que hauria de formar part de la funció pública —vetllar pel patrimoni, conservar-lo, donar-li sentit— acaba recaient, en gran part, en mans de voluntaris.
Persones que hi posen temps, energia i compromís, sovint sense els recursos ni les eines que caldrien. I amb un marge d’actuació limitat, perquè la propietat continua sent privada.
Tot i això, a Montcada hi ha una certa complicitat. L’Ajuntament, sense assumir-ne el control, com a mínim acompanya. No és una solució definitiva, però evita una cosa molt pitjor: que tot quedi en silenci.
No és un model perfecte. Però és un model.
I això fa pensar.
Podria passar alguna cosa semblant amb el Casino de la Rabassada?
Segurament no de la mateixa manera. L’escala és una altra, el context és més complex i els actors implicats són molts més. Però això no hauria de servir d’excusa per no fer res.
El Casino de la Rabassada és un altre cas, amb les seves particularitats, però amb un fons que s’hi assembla massa. També ha estat durant dècades en mans privades, sense un ús real, deixant que el temps faci la seva. Ara ha tornat a aparèixer perquè està en venda, i això ha reobert un debat que, en realitat, fa anys que arrosseguem.
La reacció surt sola: “que ho compri l’administració”. Però si ho mirem amb una mica de perspectiva, no és tan senzill. El cost, les limitacions d’ús, la complexitat de la rehabilitació i la manca d’un projecte clar fan pensar que aquesta opció és, com a mínim, poc probable. Ningú no ho ha dit obertament, però tot hi apunta.
I aquí és on els dos casos es troben.
No és només una qüestió de propietat. És un punt mort: un patrimoni encallat entre un privat que no actua i una administració que no acaba de trobar la manera d’assumir-lo. I mentrestant, el temps passa.
El més inquietant és que no hi ha un moment exacte en què tot es perd. No passa de cop. És una suma d’anys, de silencis, de decisions que no arriben.
La Torre dels Frares i el Casino de la Rabassada no són el mateix. Però s’assemblen més del que sembla.
I així és com es perd el patrimoni: no amb una decisió, sinó amb la suma de totes les que no arriben.
