Retrobaments sota terra (1a part)
CAPÍTOL I
A les 4:45 del matí del 16 de novembre de 1938, el pont de ferro de Flix va saltar pels aires. La detonació va ressonar sobre l’Ebre com un cop sec, definitiu. No es volava per atacar ni per avançar; es volava per frenar l’entrada immediata de les tropes nacionals. Era una retirada. Era, en el fons, el final de la Batalla de l’Ebre.
Quan el fum encara s’aixecava damunt el riu, el tinent va reunir els homes que quedaven. La guerra estava pràcticament perduda, això tothom ho sabia. Però l’ordre era clara: resistir. Aguantar la línia. No cedir ni un pam més.
En Pere i en Joan es van mirar sense dir res.
Feia setmanes que dins seu alguna cosa s’havia començat a trencar.
De petits, els diumenges pujaven amb tren fins a les Planes. Deixaven enrere la ciutat i tot s’obria: el bosc, l’aire més net, els camins que semblaven no acabar mai. Jugaven a guerres inventades, construïen trinxeres amb branques i corrien entre pins sense saber que un dia aquell joc es tornaria massa real. L’avi d’en Pere els explicava històries de la Mina Grott, del trenet que travessava la muntanya il·luminada, i ells l’escoltaven com si la foscor fos també promesa.
La guerra, al principi, va ser només una paraula que els adults pronunciaven en veu baixa. Després van començar les absències. I finalment va arribar la carta.
El 12 d’abril de 1938 van mobilitzar els nascuts el 1920. El sobre oficial va entrar a casa com entren les notícies que ningú no vol rebre: en silenci, però amb un pes que ho canvia tot. No van marxar de seguida. Van passar dies estranys, gairebé irrespirables. Continuaven trobant-se pel barri, però les converses quedaven a mig camí. Feien veure que tot era provisional. A les nits, però, el silenci era més dens.
Els van concentrar als afores de Barcelona. Instrucció ràpida, mal organitzada. Fusells que pesaven massa. Ordres que canviaven constantment. No hi havia temps per aprendre res de debò. Només per acostumar-se al soroll.
El 25 d’abril, el carrer Verdi era un mosaic d’abraçades i ulls vermells. El camió esperava amb el motor engegat, escopint fum cap als balcons. Els nois pujaven amb la roba que duien posada i una motxilla petita. Res més. Entre ells hi havia en Ramon Costa, el fill del forner del Torrent de l’Olla. Parlava massa, reia massa fort, com si el riure pogués desactivar la por. La seva mare li va col·locar bé la bufanda amb mans tremoloses.
—Abriga’t, que a l’Ebre fa fred.
Ho repetia com si el fred fos l’únic perill que es pogués combatre.
Quan la calor va arribar, ja eren al front. L’estiu va ser pols, set i cansament. La tardor, fang fins als genolls i retirada constant. La guerra no tenia res d’heroic. Era esperar. Era aguantar. Era fer veure que encara hi havia sentit en tot allò.
En Ramon va resistir setmanes. Fins que un matí, amb el riu baixant pesant i fosc, un projectil va caure massa a prop. L’explosió els va llençar al terra. En Joan es va incorporar de seguida.
—Ramon?
El noi jeia d’esquena. Tenia un impacte al ventre. Respirava malament, com si cada alè fos una batalla petita i inútil. En Joan li pressionava la ferida amb les mans, intentant aturar una sang que no volia aturar-se. En Pere mirava al voltant buscant ajuda, però només hi havia crits i una veu llunyana que ordenava avançar.
—No em deixeu… —va murmurar en Ramon, agafant el braç d’en Pere.
Va obrir els ulls un instant més. Com si busqués alguna cosa que no era allà. Potser el forn del seu pare. Potser la seva mare al portal.
No va morir de cop. Va anar marxant a poc a poc. I ningú no va baixar a ajudar-los.
Aquell dia no van desertar. Però alguna cosa es va desprendre dins seu.
La matinada del 16 de novembre, quan el pont de Flix va esclatar, el tinent parlava de resistència. De dignitat. D’aguantar fins al final. El riu ja no era frontera; era un record del que havia estat.
En Pere va mirar el fum que s’enfilava damunt les restes del pont. Va pensar en en Ramon. En la bufanda ben ajustada. En tot el que s’havia anat acumulant fins aquell moment.
—Volen que ens quedem —va dir en Joan en veu baixa.
—Per què? —va respondre en Pere.
No era una provocació. Era una pregunta sincera.
La guerra estava perduda. Resistir allà no canviaria res. Només afegiria més morts a una llista que ja era massa llarga.
Quan el tinent va ordenar mantenir la posició, ells ja havien pres la decisió. No hi va haver grans paraules. Només una mirada.
Van aprofitar la confusió del replegament. Es van apartar del grup. Van caminar en direcció contrària. Ningú no els va aturar.
Si els enxampaven, sabien què els podia esperar. Però quedar-se era acceptar una mort que ja no tenia sentit.
Van començar a caminar de nit. Masies, camins secundaris, camps que cada matí apareixien coberts de gebrada. Novembre es convertia en desembre, i el fred s’escolava als ossos. El front quedava enrere, però el pes no desapareixia.
Quan Collserola va aparèixer a l’horitzó, en Pere ja caminava amb dificultat. La febre li va pujar sense avisar. Primer lleu. Després implacable. Suava malgrat el fred, i les cames no li responien.
En Joan el sostenia com podia.
I, de sobte, li van tornar al cap les històries de l’avi. El túnel. La foscor. La Mina Grott.
No sabien si allò seria refugi o condemna.
Però ja no quedava cap altra opció.
Van trobar l’entrada amagada entre la vegetació. La boca negra semblava respirar dins la muntanya.
En Joan va mirar enrere una última vegada.
I van entrar.
La foscor els va empassar.
SI VOLS SABER EL FINAL D’AQUESTA HISTÒRIA ENVI’ANS UN MAIL A COLLSEROLEJANT@GMAIL,COM
