Can Puig – Ciudad de los Muchachos: quan la memòria no cap en un titular
Hi ha indrets de Collserola que no es poden explicar en dues línies. Can Puig —conegut des de 1951 com a Ciudad de los Muchachos— és un d’aquests llocs.
En aquests dies, el nom ha tornat als mitjans arran de la resolució de la Sindicatura de Greuges. El focus s’ha posat, sobretot, en els anys més durs del centre i en les denúncies de maltractaments situades en determinades etapes. Si aquests fets es confirmen, la reparació és imprescindible. Sense matisos. Sense ajornaments. La memòria només és digna si assumeix el dany.
Però aquest espai no comença ni acaba aquí.
El mateix lloc, noms diferents
Quan parlem de la Ciudad de los Muchachos, en realitat parlem de Can Puig. La finca que l’Ajuntament de Barcelona va adquirir el 1923. El 1951, amb la construcció dels pavellons al costat de l’edifici original, el conjunt va adoptar el nom amb què es faria conegut. Aquells pavellons —avui en estat de ruïna— han acabat simbolitzant tota una etapa. L’edifici inicial, en canvi, continua en ús.
No són dos espais. És el mateix lloc, viscut en moments diferents.
L’origen i el recorregut de la iniciativa
La queixa que vam presentar des de l’associació SOM COLLSEROLA —i que vaig impulsar i documentar personalment— tenia dos objectius molt clars: demanar la reparació de les persones que van patir maltractaments i aclarir per què havien desaparegut totes les referències i ressenyes a Google Maps vinculades a aquest espai.
La iniciativa va començar a prendre forma arran de la publicació del llibre La Ciudad de los Muchachos, de Teresa Roig, centrat en l’etapa en què diversos testimonis situen denúncies de maltractaments. Les xerrades i visites a l’indret van reactivar un debat que feia temps que demanava ser escoltat.
El novembre de 2024, Som Collserola, conjuntament amb la Teresa Roig, va organitzar una caminada fins a Can Puig per reivindicar que aquest indret no caigués en l’oblit. No era només una excursió. Era una manera de dir que aquell espai forma part de la nostra història i que no pot quedar reduït a unes ruïnes silencioses.
La resolució del Síndic és, en aquest sentit, un pas més. No és el final de res, sinó una etapa dins d’un procés que ve de lluny.
La memòria digital també importa
La desaparició de les ressenyes a Google Maps no és un detall anecdòtic. Aquells comentaris recollien records i experiències. Eren petites peces de memòria espontània. Avui ja no hi són. I no hi ha una explicació concloent sobre què va passar.
Quan la memòria desapareix també dels espais digitals, alguna cosa s’està esborrant.
Abans dels anys més durs
La història d’aquest espai no comença en la seva etapa més fosca.
Durant la dècada de 1930, Can Puig funcionava com a colònia municipal en una ciutat que impulsava iniciatives pedagògiques vinculades a l’educació pública, al contacte amb la natura i al desenvolupament integral dels infants. Amb la Guerra Civil, el mateix indret es va convertir en refugi per a nens i famílies desplaçades. Després passà a l’àmbit assistencial.
El 1951 s’hi desplegà el projecte que donaria nom a la Ciudad de los Muchachos. La majoria de persones entrevistades que hi van viure entre 1951 i 1955 recorden aquell primer període amb matisos. Parlen d’un cert marge de participació, d’una vida comunitària que, dins el context d’una dictadura, no era habitual. Aquella etapa, però, va ser breu.
Més endavant, el model es va endurir. I és en aquests anys posteriors quan diversos testimonis situen maltractaments.
Reparar i explicar-ho tot
Si en un centre de titularitat pública es van produir abusos, la reparació no és opcional. És una obligació moral i institucional.
Però reduir gairebé un segle d’història a un sol període tampoc és honest.
Can Puig és testimoni de les polítiques municipals de la República, de la Guerra Civil, de la postguerra, de models educatius diversos i també dels errors comesos. És un espai amb capes. Algunes lluminoses. Altres doloroses.
El present també parla
Avui, els pavellons construïts el 1951 es deterioren lentament. I això també diu alguna cosa. Quan un espai és públic, el seu estat no és neutre. Parla de com ens relacionem amb el nostre passat. De si el volem entendre o si preferim que es vagi esborrant.
Fer memòria no és triar la part que ens encaixa millor. És assumir la complexitat. És escoltar les víctimes, reparar quan cal i, alhora, explicar la història sencera.
Potser el repte no és decidir què recordar, sinó com recordar-ho.
Perquè Collserola no és només un paisatge que trepitgem. És també un territori que conserva rastres, capes i silencis. I si no sabem llegir el que ens expliquen els seus espais, el bosc acabarà cobrint no només les ruïnes, sinó també la memòria.
