La Tenebrosa

Collserola no és un lloc on en Ramon vagi. És un lloc que l’ha acompanyat sempre.

Quan pensa en la seva vida, no la divideix en etapes sinó en camins. El que surt del Parc de Cervantes i s’enfila gairebé sense adonar-te’n cap a la carena. El que el portava fins a Sant Cugat els dissabtes de bon matí, quan encara corria amb el cos lleuger i tornava en tren amb la sensació d’haver posat ordre a dins. O el que, des de la Rabassada, puja amb aquella inclinació suau que només notes quan el pas es torna més lent.

Amb els anys, aquella relació es va tornar més precisa. Com a bomber, la serra no era només un espai per respirar. Era un territori que calia conèixer amb detall. Havia participat en el Dispositiu de Prevenció d’Incendis. Sabia on el sotabosc s’espesseix, on l’alzina guanya ombra i el pi blanc busca clariana. Coneixia les fondalades on la humitat resisteix, els marges on l’arítjol s’enganxa a la roba, els racons on l’arboç madura en silenci.

Collserola no era decorat. Era sistema.

Treballava el període de la Guerra Civil. El 19 de juliol de 1936 el cop militar havia fracassat a Barcelona després d’hores d’enfrontaments armats als carrers. La Generalitat intentava restablir l’autoritat, però durant setmanes el poder real va quedar compartit amb el Comitè de Milícies Antifeixistes i amb les patrulles de control, que actuaven amb una autonomia sovint difícil de supervisar. Les detencions, els trasllats nocturns i la violència de rereguarda d’aquell estiu han estat àmpliament documentats per la recerca històrica posterior.

En aquell context, el Cos de Bombers continuava intervenint. Incendis, esfondraments, auxili a ferits, extraccions de cossos. Els llibres de servei no descrivien el clima polític. Només consignaven hora i lloc.

El nom li era familiar. Si puges des de Barcelona, el revolt apareix abans d’arribar a la benzinera que ocupa avui l’espai aproximat del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. El camí que s’endinsa cap a la font és planer, amb una pujada lleu entre alzines denses i pins que obren clarianes irregulars. Sota els arbres, l’heura s’enfila pels troncs, l’arítjol punxa discretament i el marfull omple els racons més ombrívols.

Va demanar si hi havia fotografia.

N’hi havia una.

El camió del Cos aturat al voral. Quatre bombers inclinats sobre una llitera metàl·lica. Un d’ells amb braçalet. L’alba baixa. El bosc al darrere, compacte.

I, a un costat, una pala.

Jeia a terra, amb la fulla lleugerament enfonsada al marge. No cridava l’atenció d’entrada. Però un cop la veies, hi tornaves.

La terra del voltant semblava més fosca. Potser remoguda. Potser només humitat. La imatge no permetia assegurar res.

En Ramon va començar a ordenar possibilitats, gairebé de manera automàtica.

Un accident. La Rabassada ja era carretera transitada el 36. Però no hi havia cap vehicle sinistrat, ni marques d’impacte visibles a l’asfalt.

Un suïcidi. No descartable. Tot i així, en altres serveis similars solia constar alguna precisió addicional al registre. Aquí no hi havia res.

Una execució. El setembre del 36 ho feia versemblant. Les patrulles de control actuaven amb autonomia i la historiografia ha documentat cossos trobats en zones perifèriques. La Rabassada reunia discreció i proximitat.

La Rabassada, en aquell setembre del 36, no era només una carretera forestal. Era una via discreta, prou apartada del centre urbà per no generar testimonis immediats. Diversos estudis sobre la repressió a Barcelona han assenyalat la perifèria de Collserola com a espai on aparegueren cossos durant els primers mesos de guerra.

Això no convertia automàticament aquella extracció en una execució. Però la feia plausible dins del clima del moment.

Va tornar a mirar la pala.

Si el cos hagués estat parcialment cobert, si algú hagués intentat dissimular-lo amb una capa superficial de terra, el Cos hauria fet el que sempre feia: intervenir, retirar-lo, consignar el servei. Sense preguntar gaire.

Però la fotografia no demostrava cap enterrament. No hi havia clot clar. No hi havia prova concloent.

Només indicis.

Va tancar la carpeta amb una incomoditat que no era sospita ni certesa. Era consciència del límit.

Uns dies després va pujar a la Tenebrosa.

Va deixar el cotxe abans de la benzinera i va enfilar el camí. Era tardor. El terra estava cobert per una catifa de fulles seques, fruits d’arboç aixafats i agulles fines de pi. El pas quedava esmorteït, com si el bosc absorbís qualsevol pressa.

No hi havia cap rastre visible del 24 de setembre de 1936.

Es va ajupir i va apartar amb la mà una capa de fullaraca. A sota, la terra era compacta, freda. La va tornar a cobrir amb el mateix gest, gairebé instintiu.

Va comprendre que el bosc funciona per capes. Una fulla cau. Després una altra. Un any cobreix l’anterior. Les arrels travessen els estrats sense distingir-ne l’origen. L’alzina persisteix. El pi colonitza. El sotabosc tanca els buits.

La serra no dramatitza.

Ell havia passat per aquell indret moltes vegades abans de saber-ne res. I probablement hi tornaria a passar.

En el seu llibre escriuria el que constava. Explicaria el context del setembre del 36 amb rigor. No afirmaria el que no podia provar.

Quan va reprendre el camí cap al Tibidabo, la pujada seguia suau, sota l’ombra compacta de l’alzinar i les clarianes irregulars dels pins. La fullaraca absorbia qualsevol petjada.

Collserola no oblida.
Només el deixa respirar sota terra.

Relat inspirat en unes fotografies que Marc Ferrer va exposar en una xerrada que va fer de bombers i la Guerra Civil.