El conductor del tramvia

El matí del 19 de juliol de 1911, a la República Argentina, hi havia més gent de l’habitual esperant el tramvia. Alguns miraven el rellotge amb una impaciència discreta; d’altres observaven el vehicle com si encara no acabessin de creure que fos real. Ningú no semblava tenir pressa, però tothom sabia que aquell dia no era un dia qualsevol.

Amb el pas dels mesos, la novetat es va anar esllanguint. El tramvia sortia sempre a la mateixa hora, traçava els mateixos girs, arribava al mateix punt. Alguns passatgers repetien; d’altres no tornaven mai més. Jaume aprenia a reconèixer-los pel gest amb què pujaven, per la manera com s’asseien, per si buscaven el paisatge o comprovaven l’hora. Hi havia dies clars, en què la ciutat semblava ordenada des de dalt, i dies de boira baixa, en què la muntanya engolia el recorregut. El tramvia, però, no variava. Complia.

El vehicle deixava enrere el darrer tram urbà i començava l’ascens. Primer amb suavitat, després amb una determinació constant. A la Font de la Salamandra, la carretera ja quedava encaixonada entre marges. Més amunt, a la Font Tenebrosa, l’aire es tornava més fred i el silenci més dens. Jaume conduïa dret, sense recolzar-se del tot, amb aquella atenció sostinguda pròpia dels qui prefereixen anticipar-se abans que reaccionar.

A la Font del Bacallà, alguns passatgers miraven enrere buscant Barcelona, que ja quedava lluny. La pujada avançava a trams, com si el trajecte s’organitzés en capítols. En un punt ample de la carretera, el tramvia superava el revolt de la Paella.

Li deien el revolt de la Paella perquè el traçat era ample i rodó, com una paella mal col·locada sobre l’asfalt.

El fulletó parlava d’un balcó grandiós a quatre-cents vint-i-cinc metres d’altitud.
Jaume no llegia fulletons.

El que sí notava era com el paisatge s’obria i el Vallès apareixia al fons, ample, tranquil. El bosc, recuperat després d’anys d’abandonament, tornava a ocupar extensions senceres. El tramvia continuava pujant, ferm, obedient al pendent.

Dins del vagó hi coincidia una barreja difícil de definir: famílies que pujaven a passar el dia, excursionistes, músics amb l’estoig sota el braç, cambrers i personal del complex. L’alta burgesia catalana també hi havia pujat els primers dies, més per curiositat que per necessitat. Volien veure el tramvia nou, el trajecte, la vista. Però aviat es va fer evident que aquell no era el seu espai. El vagó obligava a compartir temps, cos i silenci.

Al cap de poc, Jaume ja no els veia pujar. Els veia a baix, a l’arribada, parlant sense pressa o esperant el cotxe amb xofer. Preferien trajectes solitaris, portes que es tanquen amb suavitat, camins que no cal justificar.

El tramvia, en canvi, continuava portant una altra gent.

A la muntanya, com a la ciutat, convivien dos mons sense arribar-se a tocar. El mateix camí que feia poc havia servit per treballar la terra ara conduïa al lleure. I a baix passava el mateix: mentre uns pujaven a passar la tarda, d’altres entraven al torn de fàbrica, a la Canadenca, a la Fabra i Coats, a tantes naus on el temps no es comptava en hores sinó en resistència. Gent que s’hi deixava l’esquena perquè no hi havia alternativa.

Jaume va continuar fent de conductor un temps. Li agradava la precisió del recorregut, la manera com el vehicle avançava sense improvisar. Però amb els mesos va començar a notar el pes de la repetició. El sou era segur. El trajecte, immutable. El marge, curt.

No era ambició el que el remenava.

Veia baixar els passatgers cap al tard, quan el dia ja començava a decantar-se. No tornaven iguals. Alguns parlaven més; d’altres callaven del tot. Aquell canvi discret li va quedar gravat.

La nit la va conèixer escoltant. Al bar de sempre, un company taxista va comentar que faltaven conductors disposats a fer hores tardanes, a pujar i baixar la Rabassada quan el tramvia ja no funcionava.

Jaume no va prendre cap decisió aquella nit. Però la idea s’hi va quedar.

Abans que el joc fos prohibit, quan les ruletes encara giraven lliures, va deixar el tramvia i es va fer taxista. Va perdre horaris fixos. La resta encara no sabia si era guany o renúncia.

Els primers mesos li van servir sobretot per observar. Esperava. A vegades molt. I quan algú pujava, mai no sabia del cert qui s’asseuria al darrere.

Hi havia homes estrangers, amb accents difícils de situar; parelles acabades de casar, encara amb el gest tens de qui s’estrena; vestits que només permetien cordar un botó; joies mai vistes. Jaume conduïa sense intervenir. Aquells passatgers no pujaven per veure la muntanya, sinó per la promesa que els esperava a dalt.

La nit de l’accident plovia amb una constància pacient. L’asfalt lluïa massa.

Al revolt de la Paella, el cotxe va deixar d’obeir. No va ser un cop sec, sinó un lliscament lent.

La convalescència va ser llarga. El temps va començar a passar d’una altra manera. Va entendre que no tornaria a conduir.

Amb els anys, va assumir una veritat incòmoda: l’accident li havia pres la feina i la manera de caminar, però també l’havia deixat al marge de la guerra. Amics seus no hi van tornar. D’altres ho van fer irreconeixibles.

Jaume no ho va viure mai com una qüestió de sort.

El joc va ser prohibit el 1912. El casino va continuar dret, però ja no explicava el mateix. El parc d’atraccions va anar callant. L’hotel va resistir com va poder. Quan va esclatar la guerra, el 1936, el casino ja era un quarter. El tramvia, contra tota lògica, va continuar funcionant.

Primavera de 1938.

Jaume puja al tramvia. El vagó va mig buit. Col·loca el bastó entre les cames. No hi havia ningú esperant per fer el relleu.

En baixar, la ciutat apareix sota una llum clara que no enganya ningú. De diversos punts s’aixequen columnes de fum, lentes, irregulars. No és boira. Barcelona encara suporta els bombardeigs d’aquells dies de març, quan els avions italians han descarregat les bombes sense distingir barris, ni carrers, ni gent.

El tramvia continua baixant. En Jaume mira la ciutat, el mar al fons. Des d’allà dalt tot sembla quiet, però sap que a baix no ho és. I que, com aquell tramvia que encara avança, hi ha coses que continuen sense saber ben bé cap on.