La fugida

El Palau de les Heures resta immers en un silenci dens, gairebé inquietant. Només el trenca el fregadís del vent fred de gener entre les fulles dels jardins. L’edifici, imponent i buit, sembla conservar encara l’eco del que ha viscut. Fa dos dies que el president Companys i els seus consellers més propers han marxat, deixant enrere aquest refugi que durant mesos havia estat un dels centres neuràlgics de la República en una Barcelona assetjada.

És dijous, 26 de gener de 1939. La ciutat es desperta sota un cel clar i net, amb una llum d’hivern que fa lluir les teulades encara humides de rosada. El dia és bonic, però l’estat d’ànim no acompanya. Barcelona s’ha anat buidant. Alguns han fugit, altres s’han amagat, i els que encara surten al carrer caminen amb el pressentiment marcat a la cara.

La por és present a tot arreu. Por del que vindrà, de l’entrada imminent de les tropes franquistes, del final definitiu d’una guerra que ha deixat una empremta profunda. Cada soroll sembla un avís. Cada ombra, una amenaça. Però també hi ha qui respira un alleujament tímid, l’esperança que, amb l’ocupació, els bombardejos cessin i la fam afluixi. Una pau forçada, fràgil, però pau al capdavall.

Per a molts altres, aquest matí és pura tristesa. És el final d’un somni: el de la República, amb totes les seves contradiccions, però també amb els seus ideals. Barcelona, símbol de resistència, queda ara a mercè d’un futur de repressió i silenci.

Als jardins del Palau, les primeres clarors del dia il·luminen les passes nervioses de l’Ester. Té poc més de vint-i-cinc anys, però el rostre en delata alguns més. Els ulls, abans vius i seductors, ara semblen apagats. Els cabells foscos, recollits sense gaire cura, i l’abric senzill no aconsegueixen protegir-la del fred que li cala fins als ossos.

Ara també això s’ha acabat. Torna a estar sola. Com quan va marxar de Lleida amb setze anys i una maleta plena de somnis. Però aquesta vegada, la maleta pesa por i incertesa. Sap que aquestes són les seves darreres passes pel jardí.

Quan els cotxes oficials van marxar de matinada, ella es va quedar immòbil. Els havia vist preparar la sortida a contracor, amb presses i silencis carregats de tensió. Fugien cap a la frontera perquè els havien convençut que quedar-se no era resistir, sinó condemnar-se inútilment. Que la lluita havia de continuar des de l’exili, que viure era l’única manera de no donar la partida per perduda.

L’Ester recorda bé els dubtes del president. Les veus alçades, la seva negativa inicial, aquella frase dita amb ràbia i dignitat: que el seu lloc era allà, al capdavant dels catalans, compartint la sort del país fins al final. No volia marxar. El van haver de persuadir. Li van repetir que mort no serviria a ningú, que a fora encara podia fer alguna cosa, que la història no s’acabava aquella nit.

Ella no ho sap —ningú no ho sap— que aquell argument és una trampa del destí. Que un any més tard el faran tornar empresonat, derrotat i sol, per afusellar-lo a Montjuïc. Que l’exili no serà la continuació de cap lluita, sinó només una pròrroga abans del final. Però tot això encara no existeix. Ara només hi ha els cotxes que s’allunyen, la frontera com una promesa fràgil, i la certesa íntima que, passi el que passi, res ja no tornarà a ser com abans.

Podria haver demanat ajuda. No ho va fer. Ara se’n penedeix.

Si es queda, la detindran. Massa gent l’ha vista treballar al servei del president. Massa riscos. Però fugir tampoc és fàcil. Barcelona ja no és casa. Tornar a Lleida, tampoc. El vent fred l’obliga a tancar-se més l’abric. No hi ha cap refugi segur.

Primer no és una imatge, sinó un soroll. Un brunzit greu, llunyà, que no pertany al bosc ni al vent. Després, una vibració gairebé imperceptible sota els peus, com si la muntanya mateixa comencés a tensar-se. L’Ester s’atura. Escolta. Alguna cosa avança per Collserola.

Els rumors feia dies que corrien pel Palau: tropes navarreses que pujaven des de Rubí, columnes senceres avançant cap al coll del Forat del Vent, amb la intenció d’entrar a Barcelona per Horta. Ara ja no són paraules dites en veu baixa, ni especulacions dites a mitges. Ara són passos llunyans, motors esmorteïts, un ritme constant que s’acosta sense pressa però sense pausa.

No els veu encara, però no cal. Sap què vol dir aquell so que creix lentament, aquella pressió a l’ambient que fa venir un nus a l’estómac. El Palau queda en la seva línia de pas. Quan arribin, no preguntaran. L’Ester calcula, gairebé per instint, que no queda gaire temps. Potser minuts. Potser menys. I entén que, si no es mou ara, ja no ho farà mai.

Corre cap a dins del Palau. Tot sembla abandonat. No hi ha temps per res. Llavors ho recorda: el refugi antiaeri. Baixa al soterrani, s’endinsa pel túnel estret i humit. Al final, una petita estança. S’hi amaga. El silenci és opressiu.

Quan els soldats entren al Palau, els crits i els cants ressonen per tot arreu. Ella conté la respiració. El temps s’allarga. El terror també.

Fins que, pressionant un armari, descobreix una escletxa. Un túnel. Sense pensar-ho, s’hi endinsa. Corre a les fosques, amb el cor desbocat. Al final, una porta metàl·lica. L’obre.

Travessa estances, passadissos, puja una escala. I emergeix dins d’una sitja. Finalment, una sortida. Quan obre la porta, la llum del sol l’enlluerna. És al Parc del Laberint, al costat del Palau Desvalls. Companys ho havia previst tot.

Sense aturar-se, enfila cap a Collserola. Sap que no pot mirar enrere. Beu aigua a la font de la Marquessa, reprèn el camí, i des del Portell de Valldaura observa per darrera vegada la ciutat. Fils de fum encara s’aixequen al port.

No tornarà. Davant seu s’obre l’exili. Un camí llarg, incert, compartit amb milers d’altres que fugen avui sense saber què els espera demà. Però això ja és una altra història.