El camí del Miquel
Quan es va fer aquella fotografia, a finals del segle XIX, en Miquel s’havia assegut al marge de la carretera de la Rabassada per recuperar l’alè. Havia pujat a peu, com sempre. El camí era de terra, irregular, amb pilones d’obra als costats i arbres joves que encara no feien gaire ombra. Tot era tranquil. Només el bosc, el pendent i el silenci.
En Miquel pujava sovint fins al Rabassalet. No era res extraordinari, però s’hi menjava bé, s’hi feia el got de vi i, sobretot, s’hi respirava aire net. Era un lloc senzill, freqüentat per gent que volia passar el dia fora de la ciutat. Al fons del camí ja s’hi veien alguns xalets dispersos, però ningú hauria dit que aquell indret estava a punt de canviar tant.
Els anys van anar passant, i en Miquel va continuar tornant-hi. Però la Rabassada ja no era la mateixa. Primer va aparèixer l’Hotel-Restaurant, gran i elegant, plantat allà on abans només hi havia camí i arbres. La carretera va millorar, va començar a pujar-hi més gent, i l’ambient va canviar. En Miquel encara hi anava, però ja no s’hi sentia del tot còmode. Observava, callava i mirava com el lloc es transformava davant dels seus ulls.
Quan va arribar el Casino, la metamorfosi va ser completa. El tramvia portava gent amunt sense esforç, els salons s’omplien de música, de llums i de vestits elegants. Allò que havia començat com una excursió es convertia ara en espectacle. En Miquel hi entrava de tant en tant, més per curiositat que per entusiasme. El Rabassalet quedava lluny, gairebé esborrat del record.
Després, tot va començar a apagar-se. Amb la dictadura de Primo de Rivera, el joc es va prohibir, i el Casino va perdre la seva raó de ser. Primer van marxar els clients. Després, la música va deixar de sonar. Finalment, l’hotel va tancar. El silenci va tornar a la muntanya, però ja no era el mateix silenci d’abans: era un silenci cansat.
I aleshores va arribar la guerra. En Miquel va marxar al front. Durant anys no va tornar a pensar en la Rabassada. Hi havia altres preocupacions, altres pors.
Quan tot va acabar, a finals del 1939, va sentir la necessitat de pujar-hi una última vegada. Ho va fer gairebé sense dir-ho a ningú. El que va trobar el va deixar buit. Els edificis estaven malmesos, abandonats. No quedava ni rastre del luxe, ni de les festes, ni del somni que havia volgut ser aquell lloc. Només parets cansades, camins descuidats i una sensació profunda de pèrdua.
En Miquel s’hi va estar poca estona. No va entrar enlloc. No li calia. Va entendre que la Rabassada que ell havia conegut —la del camí, la del Rabassalet, fins i tot la del Casino— ja no existia. Aquell lloc havia girat full.
Va baixar sense mirar enrere. I ja no hi va tornar mai més.
Potser per això, encara avui, quan algú camina per la Rabassada, hi ha racons que transmeten una tristesa suau, difícil d’explicar. Com si el bosc encara recordés totes les vides que hi van passar… i totes les coses que ja no tornarien.
