El nom Tibidabo sembla tan natural avui que costa imaginar que no hagi estat sempre aquí. Pronunciat des del cim, amb Barcelona als peus, sembla gairebé inevitable. Però aquesta sensació és enganyosa. El nom no és antic en el sentit documental, ni prové de l’ús popular, ni neix del territori mateix. És un nom bíblic, simbòlic i relativament tardà, imposat quan el cim comença a ser mirat d’una altra manera.
Durant segles, el punt més alt de Collserola no necessita un nom fort. No és un espai habitat ni treballat, ni tampoc un lloc de pas. El cim és massa enlairat, massa exposat, massa incòmode per tenir una funció quotidiana. Quan apareix en la documentació antiga, ho fa amb noms descriptius i canviants, com puig de l’Àliga o puig Aguilar. Noms que parlen del relleu, de la visibilitat o potser de la fauna, però que no carreguen el lloc de cap significat moral ni religiós.
Tibidabo és una altra cosa. El nom remet directament al passatge evangèlic de la temptació de Crist, quan el diable el porta a un lloc elevat i li diu: Tibi dabo omnia regna mundi —“et donaré tots els regnes del món”. La imatge és clara i poderosa: un punt alt des d’on es domina visualment el territori, associat a la idea de poder, de domini i de mirada moral sobre el món.
La tradició atribueix aquest nom als monjos jerònims establerts des del segle XIV, al monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. Aquest detall és important, perquè sovint s’imagina el monestir com una presència al cim, i no ho era. El conjunt monàstic se situava a mitja alçada de Collserola, en un punt estratègic que avui podem localitzar amb força precisió: a l’entorn immediat de l’actual benzinera de la Rabassada. La carretera hi passa literalment pel mig, i quan es va obrir el traçat viari el monestir va quedar fragmentat. Part de les estructures haurien quedat sota l’emplaçament actual de la benzinera, i altres restes disperses als marges de la carretera.
És des d’aquest punt —no des del cim— que els jerònims tenien una visió privilegiada del pla de Barcelona i del conjunt de la serra. Des d’aquí, la lectura simbòlica del paisatge pren sentit: un lloc elevat, dominant visualment la ciutat, susceptible de ser interpretat a través del relat bíblic. El nom Tibidabo no descriu un accident geogràfic; interpreta un paisatge.
Ara bé, cal dir-ho clarament: no disposem de cap document medieval que fixi formalment el nom Tibidabo. No apareix en cap cartografia antiga, ni en delimitacions jurídiques, ni en protocols notarials. Si el nom existia, ho feia en un registre cultural o simbòlic, però no oficial. Durant segles, el cim continua sent un espai marginal, poc freqüentat, sense necessitat d’un topònim fort ni estable.
El nom Tibidabo comença a guanyar pes quan el cim deixa de ser llunyà i passa a ser mirat, pensat i projectat. Això passa sobretot al segle XIX, quan Barcelona surt de les muralles, quan Collserola entra en el camp visual de la ciutat i quan el cim esdevé objecte de desig. Excursionistes, religiosos, intel·lectuals i, més endavant, empresaris hi projecten significats diferents. És en aquest context que el nom bíblic s’imposa.
No és casual. Dir-li Tibidabo no és innocent. No és el mateix parlar del puig de l’Àliga que del Tibidabo. El primer és un lloc; el segon és una idea. El nom carrega el cim de sentit moral abans que s’hi construeixi cap temple. Prepara el terreny simbòlic molt abans que el terreny físic es transformi.
Per això és difícil respondre qui posa exactament el nom. No hi ha una data concreta ni un acte formal. El que sí que podem afirmar és que el nom s’imposa quan el cim deixa de ser només muntanya i passa a ser símbol. Quan la ciutat el mira des de baix i decideix què vol que representi.
El Tibidabo no rep el nom quan neix com a lloc. El rep quan algú necessita que aquell cim expliqui alguna cosa més que la seva alçada.
