Quan el fred començava a lliscar muntanya avall des de les carenes del Montseny, els Tions ja feia setmanes que s’hi preparaven. Cada setembre, quan les fulles començaven a enrogir-se i les nits s’allargaven, deixaven els seus refugis montsenyencs i iniciaven el seu camí cap a Collserola, no pas per instal·lar-s’hi, sinó per estar més a prop de les famílies que sortirien a buscar-los quan s’acostava el Nadal.
Travessaven corriols, torrents secs i pinedes clares fins a trobar un indret discret on esperar l’hivern. Aquell any, en Ramonet, un Tió veterà i rialler, havia triat un racó tranquil on el bosc respirava en silenci, no gaire lluny de l’àrea de lleure de Can Coll. Des d’allí, podia sentir el batec del bosc i, sobretot, imaginar-se les rialles de la família Muntaner, de Nou Barris: el Leo, l’Emma i la petita Clara.
Dies abans, havia reunit en Pepet i en Tomasin, dos Tions que també havien baixat del Montseny.
—Companys! Aquest any els Muntaner no vindran sols. Porten amics nous. És la primera vegada que vindran a buscar Tions!
En Pepet va obrir uns ulls rodons.
—Humans nous? Fins aquí?
—I tant! —va dir en Ramonet, orgullós—. Hem de rebre’ls com cal.
—I és que les primeres vegades sempre fan brillar més el bosc —va dir en Tomasin, amb un sospir.
Però aquell any, el bosc brillaria menys del que havien imaginat.
Un divendres de finals de novembre, alguna cosa va canviar. Al principi, només hi havia un silenci estrany. Menys ocells. Menys remor. Menys vida. El primer avís el va dur en Tomasin, que havia anat a explorar uns metres més avall.
—He vist senglars estesos a terra. No dormien. Hi havia humans amb guants i mascaretes prenent mostres.
Al cap d’unes hores, una paraula es va escampar entre branques: pesta porcina africana. Els Tions no sabien què era un virus, però sí que entenien el perill. El senglar jove que sovint passava a prop del Ramonet, aquell que la Clara havia batejat com “Trufes”, no va tornar mai més.
L’endemà, van aparèixer cintes grogues barrant el pas i cartells que deien que no s’hi podia accedir. El parc es començava a tancar.
Aquell cap de setmana, Collserola hauria d’haver quedat buida. Però molts humans adults no van respectar la prohibició. Alguns corredors saltaven cintes; ciclistes feien veure que no havien vist els avisos; passejants s’excusaven amb un “només és un moment”.
Però els Tions van veure una cosa que els va commoure:
Els nens i nenes no hi eren.
Cap.
Ni una rialla, ni un “mireu quin Tió!”, ni unes mans petites remenant la fullaraca.
Eren ells, els infants, els qui havien entès de debò que no s’hi havia d’anar.
Com més adults desobeïen, més vigilància hi havia. Agents rurals i tècnics recorrien els camins, prenien notes, marcaven zones. Els Tions, que mai es deixaven veure i que només eren allà de pas, començaven a sentir-se atrapats. Si els humans s’acostaven massa, si augmentaven els controls, potser aquell any seria impossible moure’s.
La tristor els va anar calant: aquell desembre no podrien anar a cap llar, ni escoltar cançons, ni rebre la manta, ni la barretina nova.
Però el que de veritat els feia tremolar era una por més fonda.
I si la malaltia s’estenia?
I si arribava al Montseny?
I si els amics que no havien baixat encara o els que ho farien l’any vinent també es veien afectats?
I si, per culpa d’uns quants humans irresponsables, el bosc d’on venien es posava en perill?
—Si això puja fins al Montseny… molts amics nostres estan en risc —va dir en Ramonet amb un fil de veu.
El bosc estava malalt. I amb ell, tot allò que estimaven.
Mentre tot això passava a Collserola, a quilòmetres de distància, en un pis de Fabra i Puig, la preocupació també havia entrat per la porta sense demanar permís.
A casa dels Muntaner, el primer cap de setmana després de la notícia havia estat relativament fàcil. Però el segon ja no ho va ser tant.
—Papa… quan anirem a Collserola a buscar el Ramonet? —va preguntar la Clara.
El Leo i l’Emma la van seguir com un eco.
Els pares van posar l’InfoK per explicar la situació de manera senzilla, i després els van dir:
—Segurament els Tions, en veure que Collserola no era segura, no hauran baixat del Montseny aquest any.
Els nens van assentir, però amb els ulls plens de dubtes.
Aquella nit, quan tots dormien, els pares es van seure a la cuina, neguitosos.
—Què podem fer?
—Anem al Montseny?
—És massa lluny… I no sabríem on buscar.
—I si aquest any no en portem cap?
—Els nens ho notarien…
Cap dels dos tenia la resposta.
Però el que no sabien és que els Tions són màgics.
No pas de fer espurnes o de desaparèixer en fum, sinó d’una manera molt més antiga: quan un infant els enyora de veritat, poden desfer distàncies. És així des de molt abans que existissin calendaris.
Per això, a l’altra banda de la porta del passadís, ben quiet i atent, hi havia el mateix Ramonet.
Immoble com si fos un simple tronc recolzat a la paret, va escoltar-ho tot.
La tristesa dels nens.
Els dubtes dels pares.
La por d’un Nadal sense ell.
I va entendre que, si ells no podien venir al bosc, algú havia de fer el primer pas.
Ell.
Quan la nit va ser prou fonda, va marxar en silenci i va tornar cap a Collserola. En Pepet i en Tomasin el van veure arribar corrents i van obrir uns ulls enormes.
—Ramonet! Què ha passat?
—He escoltat els Muntaner. No poden venir. Però això no vol dir que estiguem perduts.
I aleshores va exposar el seu pla:
—Farem una cosa que no hem fet mai. Baixarem nosaltres a Barcelona.
En Pepet gairebé va caure de cul.
—Nosaltres!?
—Sí. Quan els humans dormin. Ens amagarem al replà de cada pis on hi hagi infants que ens esperen. I quan comencin a despertar-se… picarem a la porta perquè ens vagin a obrir.
I així va ser.
Aquell Nadal seria recordat durant molts anys. No només perquè Collserola havia deixat de ser, per uns dies, l’indret on respirar i gaudir del que ofereix, sinó perquè els infants de les ciutats del voltant van poder mantenir viva la tradició.
Els nens no havien pogut pujar al bosc, però gràcies al pla dels Tions, van ser ells qui van baixar a Barcelona. Van arribar en silenci, de nit, i es van col·locar darrere les portes dels pisos on sabien que els esperaven. Quan les primeres passes petites van sonar, van picar suaument.
A cada casa, els infants van poder donar menjar als seus Tions com sempre, i les llars es van omplir d’aquell perfum càlid de carn d’olla o canelons que anuncia que Nadal és a tocar.
I així, el 24 de desembre, a casa dels Muntaner, en Ramonet —el de sempre— va tornar a viure aquell instant únic.
Els infants es van col·locar al seu voltant, bastó en mà, i ell, mirant el pessebre, commogut fins a l’escorça, va escoltar com començaven la cançó amb tota la il·lusió del món:
—Caga tió, avellanes i torrons…!
I en Ramonet va pensar que, malgrat tot el que havia passat,
el Nadal encara era possible.
I ho seria sempre que hi hagués infants que creguessin en ell.
Juan molt bonic!!!À
Juan molt emotiu ho comparteixo
Moltes gràcies