Ahir, com molts dissabtes, vaig anar a passejar per Collserola.
La sortida tenia un destí i un objectiu clar: volia saber, de primera mà, en quin estat es trobaven les ruïnes del Casino de la Rabassada.
Fa un any, des d’aquest mateix espai, vam instar l’Ajuntament de Sant Cugat a exigir a la propietat la neteja i manteniment dels terrenys, que presentaven un estat de deixadesa evident i preocupant. Volíem creure que la denúncia serviria d’alguna cosa, que es posaria fil a l’agulla per dignificar un indret que forma part de la memòria col·lectiva del nostre país.
Però la realitat és tossuda.
Un any després, el que m’hi he trobat és desolador: el mateix abandonament, potser encara més accentuat. La vegetació s’ha empassat murs i escales, els camins s’han tornat intransitables, i entre la natura desbordada s’hi amunteguen deixalles i restes humanes d’un temps que no sap si vol ser record o oblit.
El Casino de la Rabassada no és només una ruïna romàntica. És un símbol del que passa quan deixem que el patrimoni s’esborri lentament. Quan mirem cap a una altra banda, no només perdem pedres i murs; perdem històries, memòries, fragments del que som.
Aquest vídeo que he enregistrat vol mostrar-ho sense filtres.
No per resignar-nos, sinó per fer-nos conscients que, si no hi ha acció, si no hi ha responsabilitat, el que avui és abandonament demà serà pèrdua irreversible.
Recuperar el Casino de la Rabassada no és només una qüestió de memòria històrica — també és una necessitat ambiental i de seguretat. La deixadesa d’aquest espai suposa un risc: acumulació de deixalles, perill d’incendis, degradació del sòl i impacte sobre la fauna del voltant.
Mantenir-lo net i digne és una responsabilitat compartida, tant per part de la propietat com de les administracions que haurien de vetllar pel bé comú.
Quan marxo, miro enrere i veig com el bosc es tanca sobre les restes del que un dia va ser esplendor.
El silenci sembla voler-ho cobrir tot, però no hauria de ser així.
El Casino de la Rabassada mereix una segona oportunitat, no per nostàlgia, sinó per respecte: a la història, a la natura i a nosaltres mateixos.
Cuidar Collserola és cuidar la nostra memòria, però també la seva salut.
Perquè, si no la mantenim viva i neta, l’acaba engolint el temps… i la deixadesa.