Collserola és la meva passió. Ho sé: a vegades puc ser pesat parlant-ne, i en sóc ben conscient. Ningú és profeta a la seva terra, i a casa ja fa temps que se’n cansen d’escoltar-me. L’única que encara s’emociona quan en sent el nom és la meva gossa Lua, que sempre aixeca les orelles, com si pressentís l’aventura cada vegada que pronuncio Collserola.
De tant en tant, però, tinc la sort de compartir aquesta passió que visc tan intensament. Aquesta setmana hem sortit amb els infants i els companys de l’escola, i hem baixat amb transport públic fins al Baixador de Vallvidrera. Cada vegada que hi arribo, sento una emoció fonda: tan a prop de Vil·la Joana, amb la seva doble memòria —el record de Verdaguer i el passat com a centre pioner d’educació especial—, i també, com una espurna d’enveja, l’Escola Els Xiprers, que sempre he imaginat com l’escola ideal on algun dia m’agradaria treballar.
Des d’allí hem començat el camí fins al pantà. Ens hem aturat a les taules que hi ha a tocar de la Casa del Guarda per esmorzar. I de seguida han arribat les primeres preguntes dels infants, tan espontànies com inevitables: “Per què es diu Casa del Guarda? Qui hi vivia? Què hi ha dins?”
Després hem reprès la ruta, que no tenia grans aventures però sí l’encant senzill de caminar per Collserola amb els ulls ben oberts. Hem passat per la Font de l’Espinagosa i la de Can Llevadol, petites joies amagades entre el verd, fins arribar a l’explanada de Can Cuiàs. Allà ens hem aturat una estona, gaudint de la calma de l’indret, abans de reprendre la tornada.
Hem tancat el recorregut fent la volta circular fins al Pantà de Vallvidrera, on ens esperava l’àrea de lleure per dinar.
I ha estat en aquells moments, després de dinar sota els arbres, quan he vist amb claredat com els infants no necessiten una pilota, ni un mòbil ni una videoconsola per ser feliços. Els n’hi ha prou amb un arbre per escalar. Una pedra per pujar-hi. Una mica de natura per deixar volar la imaginació.
Potser perquè allà dalt ningú els marca el temps, ni els demana silenci. Collserola els deixa ser com són. I aleshores he entès que la serra ens ha regalat molt més que un paisatge: ens ha regalat llibertat.
Però potser el que més m’ha colpit ha estat sentir sortir de la boca dels infants la paraula Collserola, dita amb entusiasme i curiositat. Penso que molts d’ells, si no fos per sortides com aquesta, difícilment algú els portaria a descobrir els tresors que s’amaguen a la serra: les fonts, els camins, les històries, les olors… Tot allò que jo vaig aprendre a estimar i que ara intento transmetre’ls amb la mateixa emoció.
Avui divendres, tres dies després, com sempre abans de marxar de cap de setmana, hem fet el tancament amb els infants de la classe. I què voleu que us digui? Quan gairebé tots han dit que el millor moment de la setmana havia estat l’excursió a Collserola, no he pogut evitar sentir un xic d’emoció. Aquella emoció petita, d’aquelles que alguns diuen que els homes ja grans no hauríem de mostrar… però que jo, sincerament, no vull amagar.
I encara hi ha una altra cosa que em fa sentir orgull: transmetre els valors de Collserola, el que ofereix i el que amaga, la seva història rica en llegendes, també als companys. Quan aquell company inquiet s’acosta i em diu que li ha agradat la ruta, entenc que aquesta passió no només arriba als infants, sinó que arrela una mica més en qui l’escolta.
Potser aquest és el meu tresor més valuós: saber que Collserola parla a qui la vol escoltar.
Enhorabona, que bé que ho expliques! Gràcies per compartir-ho. Les coses importants són senzilles.