En homenatge a totes les víctimes de les dictadures…
Aquell 27 de setembre del 1975, la tardor ja havia començat a estendre els seus colors melancòlics pels boscos de Collserola. Als voltants de l’Hogar Juan XXIII, les primeres hores del matí eren fresques, gairebé fredes, amb una humitat subtil que impregnava l’aire. El terra estava cobert d’una catifa de fulles seques, de tons marrons i ataronjats, que cruixien sota els peus amb un so delicat i constant.
L’Alfonso, com de costum, s’havia escapat de la casa. Era un noi prim i àgil, amb els cabells foscos i una mirada intensa que reflectia la inquietud que portava dins. El seu cos lleuger es movia amb l’agilitat d’un felí, incapaç de resignar-se a l’encotillament de les quatre parets que conformaven aquell refugi. L’Hogar Juan XXIII podia ser el seu sostre, la seva seguretat, però el bosc de Collserola era la seva veritable llar, el lloc on podia respirar. Quan la son s’esvaïa, s’aixecava sense fer soroll, s’esmunyia per la porta de la cuina i sortia a explorar els camins emboscats i humits, sentint-se lliure per unes hores.
L’Hogar Juan XXIII era molt més que una casa per a joves provinents de famílies humils. Fundat per un capellà anomenat Pare Mauri, un home de profundes conviccions que havia nascut a Lleó i havia arribat a Barcelona el 1964, el lloc havia esdevingut un far d’esperança. La finca, coneguda també com la Torre Bertran, era un espai que combinava l’acolliment amb l’educació, oferint als nois i noies una oportunitat de construir-se un futur digne. Allà tots eren interns, formant una comunitat unida que donava sentit al projecte del Pare Mauri.
El nom alternatiu de la finca, Bones Hores, provenia del gran rellotge de sol que presidia la façana principal, un símbol que recordava a tothom la importància del temps i la seva fugacitat. A l’interior, els passadissos estaven plens de veus juvenils, riures i una energia constant que xocava, en una harmonia inesperada, amb la tranquil·litat solemne de l’entorn natural.
L’aire era ple d’un silenci trencat només pel cant dels ocells i el murmuri del vent entre les branques. I l’Alfonso, sol entre els arbres, s’abandonava a aquells sons, cercant una pau que dins de la casa no podia trobar.
L’Alfonso tenia dotze anys, però la seva mirada reflectia una maduresa precoç, fruit d’una infantesa marcada per la duresa i les renúncies. Feia onze anys que la seva família havia deixat enrere un petit poble d’Andalusia, carregant amb l’esperança que Barcelona els oferís una vida millor. Havien arribat amb el mític tren Sevillano, compartint vagó amb altres somnis que, com el seu, buscaven arrels en terres catalanes. Però la realitat havia estat ben diferent. La vida a les barraques del Somorrostro, amb el fred entrant per les escletxes i la manca d’oportunitats, no era l’escenari ideal per criar una família amb nens petits.
Quan el nostre protagonista va fer set anys, els seus pares, amb el cor encongit però amb la mirada posada en el futur, van acceptar l’ajuda del Pare Mauri. Entre llàgrimes i abraçades, van acomiadar el seu fill gran, amb l’esperança que la Finca fos el lloc on plantaria les llavors d’un futur que, per a ells, semblava inabastable. Aquell moment es va gravar per sempre en la memòria d’aquell nen, una barreja d’enyorança i agraïment que l’acompanyava encara cada dia.
Aquell dissabte de setembre, l’Alfonso saludava els primers raigs de sol amb la familiaritat d’algú que coneixia el bosc com el palmell de la seva mà. Els caps de setmana eren, per ell, una oportunitat d’escapar de la vigilància de la senyoreta Mercedes, l’encarregada de vetllar perquè els nens i nenes es mantinguessin a les seves habitacions. Els dissabtes i diumenges, amb l’escola aturada, les normes eren més flexibles, i tant els interns com els adults aprofitaven les hores per dormir una mica més. Però l’Alfonso, fidel a la seva rutina, s’aixecava abans que el dia comencés a bullir.
El bosc estava en calma a aquelles hores. El 1975, Collserola no era l’oasi de ciclistes, corredors i senderistes que és avui dia. Les trobades amb altres persones eren rares, especialment a les primeres llums del matí. Tot i això, des de la inauguració del Cementiri Nord feia tres anys, el volum de gent al voltant de la finca havia augmentat. Situat a només dos minuts de l’Hogar Juan XXIII, el cementiri s’havia convertit en un punt d’atracció clandestina per a alguns joves interns, que hi organitzaven jocs i curses, malgrat que aquestes activitats estaven estrictament prohibides.
No era estrany que els mestres de l’escola impartissin les reprimendes més severes als nois que, amb valentia o imprudència, s’atrevien a explorar els passadissos silenciosos del cementiri a altes hores. Els ecos de les seves aventures, plenes de corredisses i xiscles entre làpides i monuments funeraris, formaven part d’aquella quotidianitat rebel i vital que marcava la vida dels nois i noies de la Finca.
Però, aquell matí, ell no buscava corredisses ni companyia. Només desitjava perdre’s en la quietud del bosc, allà on el murmuri del vent i el cant dels ocells es convertien en un refugi per a la seva ànima inquieta.
A l’Alfonso li agradava baixar pel sender que conduïa a Can Catà, deixant-se portar per la frescor de la matinada i pel cant pausat dels ocells. Si la mestra de literatura li demanés definir la felicitat, ell ho tindria molt clar: era aquell moment.
Però, de sobte, els ocells van deixar de piular. Uns crits plens de súpliques, retrets i plors van trencar la calma del bosc, fent-lo aturar de cop. El més assenyat hauria estat desfer el camí i tornar al refugi, a la pau del llit. Però la curiositat d’un adolescent va pesar més que el sentit comú. Àgil com era, va enfilar-se a la primera alzina que va trobar, i des d’allí, els seus ulls van presenciar allò que avui, gairebé cinquanta anys després, encara recorda com si fos ahir.
De tant en tant, aquell record el desperta a mitjanit, convertit en un autèntic malson…
Què va veure l’Alfonso des de dalt de l’arbre?
Qui eren els homes que cridaven i què s’hi jugava en aquell indret silenciós de Collserola?
Per què aquell matí quedaria marcat a foc en la història d’Espanya i en la memòria d’un nen de dotze anys?
Si vols llegir la 2 a part envia’ns un correu a collserolejant@gmail.com i te l’enviament gratuïtament.