La gossa ja no corre com abans; el pas dels anys fa que el seu caminar sigui més lent, més pausat. Els seus moviments són serens, gairebé meditatius, com si volgués assaborir cada pam de terra que coneix tan bé. En Ramon no necessita xiular per demanar-li que s’aturi ni que l’esperi. La Kila camina al seu costat, pas a pas, com dos vells amics que comparteixen una complicitat guanyada a base de quilòmetres i silencis.
Amb les seves tonalitats castanyes i aquella taca blanca al pit que sembla una bufanda, la Kila és l’ombra inseparable d’en Ramon. Els seus ulls de mel ho observen tot, encara que ja no amb la mateixa atenció d’abans. Les orelles es mouen lleugerament, captant sons llunyans, però res sembla distreure-la de seguir el ritme pausat del seu amo.
En Ramon, amb el seu barret d’ala ampla que sembla haver sobreviscut a mil pluges i sols, camina amb les seves botes gastades per tants camins. Porta la seva motxilla petita, amb l’habitual cantimplora d’aigua i unes galetes que reserva per la Kila. Té l’aspecte d’algú que ha fet de la muntanya casa seva, amb la pell bronzejada i arrugada que parla d’una vida a l’aire lliure.
Avui, com cada dissabte de tardor, surten a primera hora, abans que els ciclistes, runners i «pixapins» omplin els senders de Collserola. No hi ha corriol, sender ni camí que els sigui desconegut. La seva rutina és tranquil·la i constant, un ritual que han repetit durant més d’una dècada.
Però avui alguna cosa és diferent. El matí, que sol ser plàcid i silenciós, es veu sacsejat per un fet inesperat.
Sortint de l’Ermita de Sant Medir, en Ramon i la Kila han enfilat el sender que baixa cap al Pantà de Can Borrell. El matí és tranquil, amb aquell so constant del bosc que sembla voler abraçar-los a cada pas. Però de sobte, la Kila s’atura en sec. En Ramon, acostumat a aquestes interrupcions, s’ho pren amb calma, deixant que la gossa en faci de les seves. Sap que sovint troba alguna cosa que desperta el seu instint: una resta de menjar oblidada per algun excursionista despistat o, pitjor encara, un racó ple de fang irresistible per rebolcar-s’hi.
La Kila, però, no deixa de donar voltes. Amb el nas enganxat al terra humit per les últimes pluges —un fenomen gairebé extraordinari després de tants mesos sense pluja—, comença a furgar insistentment. Ramon, amb el corcó de la sospita que la seva companya podria acabar amb la panxa plena de ves a saber què o, encara pitjor, empastifada de cap a peus, decideix apropar-s’hi.
—Ja n’hi ha prou, Kila, que després la feina serà meva —murmura mentre s’acosta, amb les mans a les butxaques i un somriure resignat.
Quan arriba, però, el somriure se li esborra de la cara. Entre el fang i una escarransida resta de fuet, sobresurt alguna cosa que no encaixa amb el paisatge: la culata d’una pistola rovellada. En Ramon s’atura, esglaiat. Per uns instants, no sap si allargar la mà o fer-se enrere. La Kila, indiferent al descobriment, segueix ensumant com si busqués alguna cosa més.
Amb una barreja de curiositat i reticència, en Ramon s’ajup per observar-ho de més a prop. La pistola sembla antiga, amb l’acer oxidat que delata anys d’abandonament sota terra. L’home agafa una branqueta per remoure la terra al voltant, i a mesura que la neteja, una sensació de desconcert creix dins seu.
—Però… com ha anat a parar això aquí? —xiuxiueja per a ell mateix, sense esperar cap resposta.
El silenci del bosc es fa més dens, trencat només pel lleu esbufec de la Kila que encara furgoneja al seu voltant. Ramon s’incorpora, amb la pistola rovellada a la mà, mentre els pensaments li bullen al cap. Això no serà una d’aquelles històries que surten als diaris, oi? Poc acostumat a emocions fortes, en Ramon sent un calfred intens que li recorre l’espinada. És com si mil pessigolles li travessessin el cos, mentre una calor estranya li pujava per les galtes. Els seus ulls fan una ràpida inspecció dels voltants, buscant testimonis invisibles d’aquella troballa inesperada. Però a les 7:40 d’un dissabte de novembre, el bosc de Collserola és només per a ells: ell, la Kila i els primers ocells que trencaven el silenci amb els seus càntics.
—Què coi faig ara? —xiuxiueja mentre la gossa, ignorant l’agitació del seu amo, continua ensumant amb aire despreocupat.
En Ramon intenta pensar amb claredat, però les imatges de les sèries policíaques que veu els diumenges abans de caure adormit al sofà li vénen al cap sense demanar-ho. «No toquis res amb les mans… les empremtes!» pensa de sobte, alarmat. Amb una determinació una mica còmica, treu una de les bosses de plàstic que sempre porta per recollir els excrements de la Kila i, amb un moviment ràpid però caut, embolica la pistola rovellada.
—Només em faltaria que algú trobés les meves empremtes en aquesta cosa… —murmura per si mateix mentre lliga la bossa amb un nus ferm.
Sense saber exactament quin serà el següent pas, obre la motxilla i hi guarda la seva troballa amb cura. Té el cor accelerat, però també una estranya sensació de responsabilitat. No pot deixar aquella arma abandonada al bosc, i encara menys fer veure que no ha passat res. Al mateix temps, la idea de trucar a la policia el fa sentir incòmode. «Potser m’estic complicant la vida sense necessitat», pensa mentre mira la Kila, que per fi s’asseu a la seva vora com si esperés noves instruccions.
Amb la motxilla al coll i la ment desbordant preguntes sense resposta, en Ramon es posa en marxa. El camí, sempre tan conegut, ara li sembla ple d’una tensió latent que abans no hi era. Avui, la rutina del dissabte s’ha convertit en una història inesperada que encara no sap com acabarà…
Seixanta-sis anys enrere, en el mateix indret, als darrers dies d’un calorós agost de 1957, en Faceries, un dels maquis més buscats per la Guàrdia Civil, dona voltes sense parar, atrapat entre l’angoixa i la incertesa. Amb la barba deixada i el rostre endurit pel pes de les decisions, recorda els esdeveniments dels últims dies, com un malson que no vol acabar. Fa només dues jornades que, juntament amb en Galiardo, ha arribat a aquell refugi després d’una travessia arriscada pel Coll d’Ares amb bicicleta.
El record del viatge encara li crema la memòria. Es veu, clarament, menjant aquell entrepà de bull blanc a l’entrada de Sant Joan de les Abadesses. El gust intens del vi amb què havien brindat per una altra victòria fugissera el transporta a un moment de breu alegria. Però aquest record dolç s’enterboleix ràpidament quan pensa en el que va venir després. A Sant Quirze de Besora, el camarada «Metralla» va prendre una decisió fatal: no volia continuar amb bicicleta. Malgrat els advertiments d’en Faceries, havia pujat a un tren en direcció a Barcelona. I des de llavors, el silenci. Res. Ni una sola notícia.
L’espera es fa eterna. Mentre en Faceries es mossega el llavi i passa la mà pel front suat, el cel s’enfosqueix ràpidament. Els colors càlids del capvespre han donat pas a una foscor densa, i les ombres del bosc s’amplifiquen. El mal pressentiment que arrossega des del moment en què «Metralla» va desaparèixer no el deixa en pau.
Ara, en Galiardo, l’únic que encara l’acompanya, també sembla haver-se esfumat. Va marxar al matí, amb la promesa de tornar abans que el sol es pongués, després d’una reunió amb el contacte que tenien a Barcelona. Però el sol ja fa hores que s’ha amagat darrere de les muntanyes de Montserrat, i l’única companyia d’en Faceries són els sons del bosc nocturn. La quietud, trencada només pel cant de grills i algun soroll llunyà, se’l clava als nervis com un punyal.
Amb la nit ja avançada, un calfred inesperat li recorre l’esquena. Per primera vegada en molt de temps, sent que el perill és més a prop que mai, com una ombra invisible que s’arrossega entre els arbres. No pot evitar pensar que el seu refugi pot haver estat descobert. La por no el paralitza; al contrari, li encén l’adrenalina. Però el temps se li escapa, i l’absència d’en Galiardo pesa com una llosa.
En aquell silenci dens, en Faceries se sent sol com mai. El combat no era res nou per a ell, però el dubte i la traïció, sí. La lluita contra la injustícia, que un dia li semblava tan clara, ara és una boira espessa que l’envolta.
Un calfred recorre el cos d’en Faceries quan descobreix que, al lloc on havien amagat les dues pistoles Walter P-38, no només hi ha la seva, sinó també la d’en Galiardo. Aquella revelació li pesa com una roca al pit: en Galiardo ha anat a Barcelona sense res amb què defensar-se. Un error d’aquell calibre podria ser fatal en una ciutat plena d’informadors i policies a la caça dels dissidents.
Mira al seu voltant amb atenció, assegurant-se que ningú l’observa entre les ombres creixents del bosc. Cada fulla que es mou sota el vent li sembla una amenaça, cada soroll una delació. El silenci, trencat únicament pel cant de les cigales, pesa com mai. La seva ment, un torb de possibilitats, lluita contra els nervis que amenacen d’apoderar-se de tot. La responsabilitat d’haver escollit aquell indret com a refugi, ara sembla qüestionable. Així i tot, sap que no pot permetre que la por li guanyi la partida.
Deixa la pistola del seu company ben enterrada i amb la seva pistola al cinturó i la motxilla recol·locada, en Faceries intenta analitzar què pot haver passat, però el cansament acumulat després de dies de fugida acaba imposant-se. El seu cos, esgotat, comença a cedir davant del pes de la nit. La lluita constant, les hores sense dormir, i l’angoixa constant fan de qualsevol lloc un possible llit, i la seva rutina d’home avesat a sobreviure a la intempèrie es posa en marxa.
Amb els nervis encara presents, però sense forces per resistir, en Faceries s’asseu al peu d’una vella alzina. El tronc rugós li fa una sensació de seguretat, i les arrels, arrodonides per anys de contacte amb la terra, li fan d’improvisat respatller. Lentament, sense adonar-se’n, comença a tancar els ulls, amb la pistola a prop i les mans descansant sobre el pit.
Són només les set del vespre, però la foscor del bosc i la seva pròpia extenuació converteixen aquell moment en una pausa forçada. Amb el cap recolzat al tronc de l’alzina, la respiració es calma i el seu cos es rendeix al son. Per un instant, les preocupacions semblen allunyar-se, com un fum que s’esvaeix en l’aire fresc de la nit. Però fins i tot en la quietud del seu son, els records i les preocupacions continuen bategant en algun racó del seu subconscient.
En arribar a casa, en Ramon no sap què fer. La motxilla, ben tancada, queda «aparcada» al rebedor, com si el fet de deixar-la allà pogués fer desaparèixer el «paquet» que porta dins. Anar als mossos? Trucar a un diari? Tirar-la a les escombraries com abans? La influència de les sèries li fa imaginar mil històries, però cap d’elles sembla tenir un final feliç. Després de rumiar-hi molt, decideix escriure un correu al Miquel.
En Miquel és un historiador jubilat, molt coneixedor de les històries que amaga Collserola. Algunes vegades han coincidit en activitats organitzades pel parc de Collserola, o en Ramon ha anat a alguna conferència que el vell historiador ha fet. No són amics, però tampoc desconeguts. Decideix escriure-li un correu que no digui res clarament, però que insinui molt, i espera que la resposta aparegui a la safata d’entrada.
Per si de cas, agafa la motxilla, la guarda al fons de l’armari i, tot seguit, surt de casa per anar a comprar-ne una altra.
En Galiardo tornava de Barcelona, caminant per la serra de Collserola, intentant esquivar qualsevol rastre que el pogués delatar. Havia pres una drecera estreta que s’enfilava fins a l’altura de la Font Groga, un lloc on havia passat tantes vegades, i que pensava que li donaria un avantatge en la seva fugida. Però el seu pas es feia més pesat amb cada metre que avançava. El vent bufava lleugerament entre els arbres, però la calma de la muntanya no el va enganyar. Sabia que alguna cosa no anava bé, notava la tensió creixent a cada gir de camí.
Un cop més, va girar el cap, i va veure les ombres dels homes amagats entre els arbres. Els guàrdies civils el seguien des de fa més d’una hora. Llavors, un calfred li va recórrer l’espina dorsal, com un pressentiment. Va intentar accelerar el pas, però el seu cor bategava desmesuradament i la seva respiració s’accelerava. Sabia que els guàrdies s’havien adonat de la seva presència, que el tenien envoltat i que la fugida era gairebé impossible. De sobte, un crit va trencar el silenci de la muntanya. Com una mà de ferro, els guàrdies el van envoltar per totes bandes. En Galiardo va fer un moviment instintiu i va portar la mà cap a la seva arma, la seva Walter P-38, però quan va obrir el braç per agafar-la, es va adonar que no estava allà. El pànic va inundar-lo. Les mans li tremolaven mentre tocava el lloc on havia d’estar l’arma, i no va trobar res més que el buit.
Un dels guàrdies va avançar, el va immobilitzar i, malgrat la resistència d’en Galiardo, el va reduir. En aquell moment, va entendre que ja no hi havia escapatòria. No va poder fer res més que agenollar-se davant dels homes armats. Els guàrdies, segurs de la seva captura, van començar a lligar-lo al voltant d’un arbre vell, encara enmig de la penombra que començava a desbordar-se pel bosc. El so del seu propi cor, accelerat i atrapat en un nítid silenci, es va perdre davant la veu autoritària d’un dels guàrdies que li ordenava callar.
No sabien si en Faceries estava encara en la muntanya, però la seva suposada proximitat els va fer pensar que l’indret on tenien Galiardo lligat era estratègic. Allà el deixarien fins que el seu company aparegués, segurs que no podia estar gaire lluny.
Els dies passen, i a la safata d’entrada del correu d’en Ramon només arriben missatges anunciant ofertes i descomptes de mil i un productes, però d’en Miquel, res de res. Passada una setmana, en Ramon aconsegueix que cada vegada que entra a casa, no hagi de mirar a l’armari per veure si encara hi és la motxilla. Un mes després, pot tornar a passejar per Collserola sense por que li surti algú reclamant-li l’arma de foc.
Fins que, dos mesos després, quan el record de l’aventura comença a quedar-se en un racó de la memòria, rep un missatge de Miquel:
«Sr. Ramon, disculpi per la tardança en la resposta, he estat de viatge i he desconnectat de tot el que envolta el meu jo virtual. He llegit amb atenció el que m’explica, i pel tipus de pistola que em comenta, i pels entorns on l’ha trobat, penso que es pot tractar d’una de les armes que formava part de l’arsenal que els maquis amagaven pels voltants de l’ermita de Sant Medir. Concretament, podria tractar-se del grup d’acció d’en Faceries. Està constatat que a finals d’agost del 1957, es van amagar pels voltants de l’ermita de Sant Medir. Si li ve a bé, ens podem veure perquè m’ensenyi l’artefacte. Salutacions cordials, Miquel.»
Aquest missatge provoca una estranya sensació a en Ramon. Tot allò que havia quedat aparcat en el fons del seu armari sembla ressorgir. La calma, la rutina, la sensació d’haver deixat aquella història enrere es trenca de cop. Miquel no només ha llegit el seu correu, sinó que ha connectat els punts de manera molt més clara del que ell havia pensat mai. La pistola, aquell petit objecte que havia guardat tan acuradament, es converteix ara en una peça clau d’una història que va molt més enllà del que ell imaginava.
El record de la troballa, la inquietud d’aquell dia al bosc, torna amb força. La pistola, l’arma que fins llavors havia considerat una simple curiositat inquietant, es transforma en una clau per obrir una porta a una història amagada.
Sense perdre més temps, agafa el telèfon. Marca el número de Miquel amb la mà tremolosa. Quan la veu de l’historiador sona a l’altre costat de la línia, un impuls de control creix dins d’ell. Són els coneixements de Miquel sobre la història de la muntanya el que li atorga aquesta sensació d’autoritat.
«Hola, Sr Miquel? Soc en Ramon. M’agradaria quedar amb vostè per mostrar-li l’arma que li vaig comentar.» Un breu silenci. «Ens veiem demà a les tres davant de l’ermita de Sant Medir? Sembla el lloc perfecte.»
Miquel, a l’altre costat de la línia, sembla acceptar la proposta sense cap dubte. Els dos acorden trobar-se al lloc indicat. En Ramon, després de penjar, agafa la motxilla de l’armari i la guarda amb la sensació que aquesta vegada és l’inici del final de l’aventura.
En Faceries es despertà tot suat, no havia dormit ni vint minuts. El seu cos estava esgotat, però la ment continuava frenètica. No sabia què fer. Baixar a Barcelona li semblava una temeritat, i, tot i que l’endemà tenia una cita important ben a prop del manicomi de Sant Andreu, no li convenia fer cap moviment arriscat en aquell moment. El seu confident, que li diria els passos a seguir, contactaria amb ell aviat, però passar la nit a la capital catalana no era una opció que considerés viable. Així que va decidir tornar a la mina abandonada que feien servir com a refugi aquells dies, un lloc on es podia amagar i pensar en la situació.
Quan ja estava enfilant el camí, es va produir un fet inesperat, un acte del destí que semblava que només es podia produir en aquelles històries que es narraven a les tavernes: va aparèixer un àngel, un aliat, un heroi anònim. Es tractava d’un home vell, que molts coneixien simplement com «el Tuerto». Parlava un català barrejat amb accent andalús, una combinació curiosa que, per a molts, sonava fora de lloc a les terres de Collserola.
El Tuerto era un home peculiar, que s’havia fet un espai en aquell món, menjant el que li donaven d’alguns dels masos dels voltants i, sovint, viatjant a peu sense cap destinació concreta. Era una figura coneguda, un vagabund que sovint s’introduïa pels racons més amagats de la muntanya, i no tothom el considerava digne de confiança. Però aquell dia, el Tuerto va ser l’únic que va entendre el perill que amenaçava en Faceries.
El vell, amb la seva mirada astuta, va acostar-se a en Faceries i, amb veu greu i un xic ressec, li va dir: «Vas tard, noi, has d’anar-te’n d’aquí. Els civils han atrapat en Galiardo i t’esperen a la mina. No t’hi acostis, si no vols que et vegin. Fuig mentre puguis.»
En Faceries, tot i la confusió que li provocava l’aparició d’aquell home, va entendre de seguida la gravetat de la situació. No va perdre temps en agrair ni discutir, només va reaccionar amb una decisió ràpida i instintiva. Sabia que l’única manera de salvar-se era no caure en la mateixa trampa en què havia caigut el seu company. Va decidir endarrerir les seves passes, tornar enrere, i retreure els seus passos, allunyant-se dels perills immediats. El rellotge de la seva vida, aquella nit, va endarrerir-se un parell d’hores més, però potser aquelles hores li salvarien la vida.
El Tuerto desaparegué tan de sobte com havia arribat, sense que Faceries tingués temps de formular cap pregunta. En Faceries va seguir el seu camí, però ara amb més cautela, amb els ulls ben oberts a qualsevol nou perill que pogués amagar-se a la foscor d’aquelles muntanyes, un lloc que, fins aquell moment, li havia sigut només refugi.
En Ramon no sap què fer, però la revelació sobre l’origen de l’arma li provoca una barreja d’intriga i determinació que no pot ignorar. Ara que ja sap d’on prové, es dedica a investigar amb tota l’atenció que pot reunir. Gràcies a internet, no triga gaire a recopilar informació sobre en Faceries i els seus grups d’acció. Llegeix sobre com van desafiar la dictadura, les emboscades i els cops valents que lideraven. Però també topa amb el relat amarg i fred de com en Faceries va perdre la vida, o més aviat, de com el van assassinar en una traïció que encara cou en la memòria dels que el recorden.
Les imatges dels homenatges que cada any se celebren al mateix indret on va ser abatut l’impacten profundament. Els testimonis escrits i visuals el transporten a aquells moments, quan els maquis es jugaven la vida per defensar una llibertat que semblava una quimera. Sense adonar-se’n, en Ramon comença a devorar tot el que pot trobar sobre el paper d’aquells homes i dones durant els anys més foscos de la dictadura. Articles, documentals, entrevistes… fins i tot, llegeix diaris de l’època, testimonis orals que reviuen aquells dies, i escrits d’historiadors que analitzen amb detall els fets.
I és enmig d’aquesta immersió que una idea, gairebé com un raig de llum en la foscor, li ve al cap. És vaga al principi, però comença a prendre forma. Aquella arma rovellada no és només un tros de metall; és un tros de memòria. Una peça perduda d’una història que mereix ser explicada, no oblidada.
En Ramon s’adona que pot fer alguna cosa amb aquest objecte que té a les mans. Alguna cosa que doni sentit al qual ha trobat. Comença a esbossar plans, a dibuixar línies en el seu cap que connecten el passat amb el present. Potser aquella pistola no és només una relíquia; potser és una porta per recuperar la memòria d’un moment, d’un moviment, i d’un home que no volia desaparèixer sense deixar empremta.
Amb cada dia que passa, en Ramon es dedica més i més a aquella idea que l’obsessiona. Redacta notes, imprimeix articles, fa una llista de persones amb qui hauria de parlar: experts en història, testimonis de l’època, fins i tot algú que el pugui ajudar a autentificar l’arma. Sap que la seva recerca potser no tindrà l’impacte d’un llibre o d’un documental, però sent que té una missió. I aquesta missió el manté despert, alerta, emocionat com no se sentia des de feia temps.
El més sorprenent és que aquesta recerca li retorna alguna cosa que havia perdut: un sentit de propòsit. En Ramon, aquell home tranquil i d’hàbits senzills, ara es troba enmig d’una trama que sembla sortida d’una novel·la, però és ben real. I, al fons, la veu d’en Faceries ressona en cada història que llegeix: «La llibertat no es guanya amagant-se, sinó lluitant.» I en Ramon, sense saber ben bé com, s’ha convertit en part d’aquella lluita.
El matí del 30 d’agost de 1957 en Faceries, després d’haver dormit la bicicleta i ell ven amagats al bosc de Can Catà, va acudir a la cita acordada. I allà és fer la foscor sota la claror del dia, el so dels trets va ressonar per tots els carrers dels voltants, l’esperaven. El testimoni molts anys després de dos vailets que van veure com en Face queia el seu costat va desmentir el que l’atestat policial i la premsa va dir l’endemà: Que la policia havia actuat perquè el temut bandoler i assassí havia començat a disparar. Allà acabava la vida d’un dels darrers maquis.
I en Ramon fa servir el poder de la paraula, la paraula que vol ser més forta que totes les armes que no van poder doblegar una repressió de quaranta anys, però que ara la vol utilitzar per no callar, per homenatjar a aquelles persones que només van trobar el camí de la violència per reclamar una vida més justa i més igualitària per a tothom, unes persones que no van callar i que van viure en dignitat malgrat pagar-ne un preu ben alt.
Per això, el pròxim 30 d’agost anirà a la plaça de las Madres de Mayo i s’unirà a les persones que cada any recorden la figura d’en Faceries, donarà la seva pistola al museu d’història de Catalunya i demanarà signatures perquè el Parlament aprovi una llei que dignifiqui el record d’aquestes persones. S’unirà a les veus que reclamen convertir la comissaria de Via Laietana en un centre de la memòria històrica perquè, i cada vegada ell és més conscient que aquests moments del segle XXI a cops sembla que es compri loteria per retornar a mitjans del segle XX.