Feia temps que les meves coneixences sobre indrets de Collserola no s’alteraven. Durant uns mesos havia estat immers en la recerca de documentació sobre Can Puig i, sumat a la calor de l’estiu, les ganes de caminar per la serra eren escasses. Però la invitació de l’Ivan Patrici (Collserola sense abocadors) a conèixer de primera mà un dels abocadors més grans i vergonyosos de Collserola em va fer posar les piles i acceptar de bon grat la seva crida.
Ens situem. El lloc és a la carretera de l’Arrabassada, a l’alçada de la benzinera del quilòmetre 5. Allà s’hi conserven les restes del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, fundat el 1393 per iniciativa de la reina Violant de Bar, que hi establí una comunitat de monjos jerònims vinguts de València. Durant segles va ser un important centre religiós i cultural als peus de Collserola, amb església, claustre i diverses dependències.
El seu declivi arribà al segle XIX: primer amb els saquejos de la Guerra del Francès (1812) i després amb la desamortització de 1835, quan fou incendiat en una bullanga anticlerical. La posterior construcció de la carretera de l’Arrabassada (1877) i, ja en època franquista, d’una benzinera, van acabar d’esborrar-ne la major part de les restes. Avui només en queden fragments visibles i peces disperses en museus i arxius, mentre que bona part del jaciment resta soterrat sota un enorme abocador de runa i deixalles, tolerat per les administracions al llarg dels anys.
Allà on avui hi ha trànsit i benzineres, hi havia hagut un recinte monacal que el temps i la desídia han anat esborrant.
Vam deixar el cotxe al costat de la benzinera, on ens esperaven en Juli i en Lluís, membres de l’Associació d’Amics del Monestir de Sant Jeroni. Amb ells de guies, primer vam visitar l’abocador que s’estén just per sota. Tot i que ara hi han posat reixes i l’accés és més complicat, encara es pot veure l’enorme quantitat de runa que cobreix les antigues parets del monestir.
Després vam travessar a l’altra banda de la carretera, on també hi ha restes del complex. Allà es fa evident l’estat lamentable dels vestigis que han sobreviscut. Durant dècades l’indret va restar abandonat i convertit en abocador, fins a sepultar-ne bona part del patrimoni. Tot i així, encara s’hi poden observar un fragment de contrafort i una façana lateral que sobresurt de la muntanya. Els experts calculen que sota terra hi ha, com a mínim, dos nivells més per excavar.
Ens expliquen que fa dos anys, amb el suport del Consorci del Parc Natural, es van fer tasques de neteja a l’antiga granja del monestir i es va recuperar el perímetre, deixant al descobert murs de fins a dos metres d’alçada. Així i tot, subratllen que encara hi ha molta feina per fer i que no n’hi ha prou amb “netejar”: cal una excavació arqueològica rigorosa.
Actualment, l’entitat ha redactat un pla director que ja ha estat presentat a administracions i partits polítics. L’objectiu és impulsar la recuperació de l’espai des d’un punt de vista natural, paisatgístic i arqueològic, amb la restauració i senyalització de les restes i l’habilitació de camins que ajudin a superar la barrera que suposa l’Arrabassada per accedir a la serra.
Durant tot el recorregut, l’Ivan i jo vam gaudir d’una autèntica lliçó d’història gràcies a en Lluís i en Juli, que han dedicat molts anys a la defensa i reivindicació d’aquest indret.
Quan el sol començava a pondre’s, ens van convidar a visitar la seu de la seva associació: la masia de Can Soler, situada a Sant Genís dels Agudells, molt a prop de les restes del monestir. Us la recomano vivament: no només és un edifici ben conservat amb vistes privilegiades sobre Barcelona i Collserola, sinó que també acull un espai expositiu sobre la història del monestir, fruit de la passió i la constància de molts anys de treball.
Per acabar la jornada, vam enregistrar un petit vídeo per denunciar l’estat deplorable d’aquest indret i reclamar solucions. Moviments com Collserola sense abocadors o aquest humil espai de Collserolejant no busquen altra cosa que conscienciar: la història s’ha de preservar i Collserola s’ha de cuidar, perquè és un bé de tots i les institucions tenen el deure de protegir-la.
Que les pedres mig colgades del monestir no quedin condemnades al silenci. Que la runa i l’oblit no siguin més forts que la memòria. Encara hi ha temps perquè el que avui és abocador torni a ser història viva, perquè les restes de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron ens recordin que fins i tot allà on sembla que només hi ha ruïna, hi pot renéixer la dignitat.
Si voleu conèixer més : Monestir de la Vall d’Hebron – Associació d’amics del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron