L’Adelaide no parava de mossegar-se les ungles, presa de nervis a la vorera del carrer Trafalgar de Barcelona, a mig camí entre la plaça Universitat i el passeig de Sant Joan, a tocar de l’Arc del Triomf. Passejava amunt i avall davant del convent de les Dominiques de l’Anunciata. La tarda anava caient d’aquell 27 de juliol de 1936, calorós com feia anys que no ho era, i obria les portes a l’entrada d’una mica d’aire fresc, cosa que aprofitava la gent per moure’s pels carrers d’una ciutat que feia dies que estava potes enlaire.
Menys de deu dies abans, el 19 de juliol, els militars franquistes s’havien alçat per acabar amb el règim democràtic a la ciutat i havien estat aturats per les forces d’ordre públic sota ordres de la Generalitat i la militància dels partits obrers i sindicats. Barcelona vivia una sensació d’eufòria revolucionària, però després del fracassat alçament a Barcelona, la ciutat va quedar pràcticament a les mans de les milícies obreres, que havien obtingut l’armament dels arsenals militars i disposaven d’una força d’homes armats molt superior a les forces de seguretat del Govern Central i la Generalitat. Així doncs, encara que les forces lleials havien aconseguit derrotar els revoltats, la realitat era que el moviment obrer havia pres el control de la ciutat….
Clica sobre la imatge si vols saber com continua la història
