Les tardes de diumenge es poden viure de mil maneres. N’hi ha que es passen dins d’un cotxe, retornant d’una escapada vibrant, d’un dinar llarg i sorollós o de la segona residència, si es té la sort de gaudir-ne. D’altres transcorren enredats en la comoditat d’un sofà, embolcallats amb una manta tèbia, deixant que la vida es filtri a través de sèries que ens transporten a mons remots i històries que mai experimentarem.
N’hi ha que es dediquen a enllestir tasques domèstiques ajornades, a organitzar la setmana que s’acosta o a preparar tot allò que caldrà per a l’endemà (els mestres en sabem molt d’això). També hi ha les tardes d’enamorats, aquelles que s’omplen de passejos dolços i mirades somiadores, assaborint els darrers instants del cap de setmana i projectant futurs plens de roses amb poques espines.
En definitiva, les tardes de diumenge respiren una melancolia suau, un regust de final d’etapa, com un recordatori subtil de com de curts són els caps de setmana i com d’interminables semblen els cinc dies que vindran.
La vida té el risc de convertir-se en una rutina gris i previsible, on els dies es despleguen com una seqüència mecànica. Aixecar-se cada matí sabent exactament què t’espera fins al moment en què, esgotat, tornis a tancar els ulls, pot fer que tot sembli monòton, quasi automàtic.
Per combatre aquesta inèrcia, tenim una opció: obrir finestres. Finestres a nous projectes il·lusionants, a reptes que ens facin vibrar, a horitzons inesperats. Digueu-li com vulgueu, adapteu-ho a la vostra manera de viure, però no deixeu que la vida es tanqui en una única perspectiva.
Per això penso que cal obrir finestres i esquivar la rutina asfixiant, evitar la sensació que la vida transcorre mentre ens limitem a ser-ne espectadors. Enfrontar-nos a nous projectes ens permet recuperar el protagonisme de la nostra pròpia existència i sentir que, més que viure per inèrcia, som nosaltres qui escrivim la nostra història.
Però també hi ha un perill: obrir tantes finestres, voler abraçar tants somnis alhora, que acabem sense fer-ne cap o, pitjor encara, fent-los malament. Per això, de vegades, cal aprendre a tancar finestres, a seleccionar amb saviesa, a tenir el seny de no obrir-ne més de les que realment podem gestionar.
Aquesta tarda de diumenge vull aprofitar-la per aturar-me davant totes les finestres que Collserola i el projecte Collserolejant m’han obert (o he obert jo mateix). Vull tenir la ment desperta i serena per tancar aquelles que ja no tenen recorregut i deixar obertes només les que realment puc afrontar amb possibilitats reals que es facin realitat.
PD 1: Malauradament, em conec massa bé… i sé que, demà o d’aquí a uns dies, alguna altra finestra apareixerà, farà ulls dolços i, com sempre, acabaré obrint-la. Que hi farem, la curiositat és un esport de risc.
PD 2: Reflexió feta després d’una caminada per Collserola amb en Salvador Ferran, president de l’associació Som Collserola
